Pluja

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Albà, Clara Peya
Direcció:
Guillem Albà
Direcció Musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Angelet, Toni Gomila
Coreografia:
Ariadna Peya
Il·luminació:
Ignasi Solé i Oriol Ibáñez
Vestuari:
Irene (Nené) Fernández
Producció:
Guillem Albà
Intèrprets:
Toni Gomila
Sinopsi:
Només un piano de mitja cua, i la imaginació dels dos artistes, jugant. La Clara i en Guillem es planten davant del públic sincers i despullats, amb honestedat. Tocant, ballant, mirant-se, cantant. Sensibilitat extrema. Pluja neix de l’amistat que els uneix i de com sovint se senten petits. I vosaltres... mai us heu sentit petits?

No hi ha res més màgic que sentir l’alè de l’artista, crear una intimitat que només el teatre pot oferir. Aquesta màgia és la que volen despertar Guillem Albà i Clara Peya amb Pluja. Un espectacle “cara a cara”, sense artificis, fet de petites accions, petites notes musicals i molta imaginació de dos artistes i amics que juguen, ballen i canten davant del públic. Peya hi posa la música –com a pianista i compositora– i Albà, el seu món multidisciplinari (titelles, gest, teatre visual) per emprendre un viatge divertit i poètic a la recerca d’un refugi contra la vulnerabilitat, on sentir-se petit fa molta menys por.

Clara Peya, finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Pluja

12/10/2016

Poema escènic a quatre mans

per Iolanda G. Madariaga

Fa temps que Guillem Clua i Clara Peya passegen pels escenaris per separat. Ja han deixat enrere l’etiqueta de “joves promeses” per fer-se un lloc dins la creació escènica actual: l’un vinculat més al teatre d’objectes, l’altra com a compositora i intèrpret. Pluja és el resultat de la voluntat d’unir dues sensibilitats properes en un espectacle de petit format per un nombre reduït d’espectadors, un espectacle íntim on el públic es situa frec a frec dels seus creadors/intèrprets. Pluja parla de coses petites i de distàncies siderals, de fenòmens atmosfèrics i de sensacions... de com hom pot sentir-se de gran o de petit en relació als altres. No hi ha res de descriptiu, ni tan sols un fil narratiu, en aquesta mena de poema escènic construït a diferents escales on la música esdevé l’element imprescindible. Aquí no es tracta de crear un ambient o d’il·lustrar musicalment una situació, sinó d’entrar en un diàleg profund amb els altres elements que hi  són seguint un estricte principi de necessitat: titelles o ninots, grans o petits són els mateixos personatges intèrprets. Pluja no explica cap història, proposa una experiència poètica compartida en una mena de comunió entre el públic i els seus oficiants. Un espectacle, més que per veure’l, per viure’l.