Pluja

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Albà, Clara Peya
Direcció:
Guillem Albà
Direcció Musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Angelet, Toni Gomila
Coreografia:
Ariadna Peya
Il·luminació:
Ignasi Solé i Oriol Ibáñez
Vestuari:
Irene (Nené) Fernández
Producció:
Guillem Albà
Intèrprets:
Toni Gomila
Sinopsi:
Només un piano de mitja cua, i la imaginació dels dos artistes, jugant. La Clara i en Guillem es planten davant del públic sincers i despullats, amb honestedat. Tocant, ballant, mirant-se, cantant. Sensibilitat extrema. Pluja neix de l’amistat que els uneix i de com sovint se senten petits. I vosaltres... mai us heu sentit petits?

No hi ha res més màgic que sentir l’alè de l’artista, crear una intimitat que només el teatre pot oferir. Aquesta màgia és la que volen despertar Guillem Albà i Clara Peya amb Pluja. Un espectacle “cara a cara”, sense artificis, fet de petites accions, petites notes musicals i molta imaginació de dos artistes i amics que juguen, ballen i canten davant del públic. Peya hi posa la música –com a pianista i compositora– i Albà, el seu món multidisciplinari (titelles, gest, teatre visual) per emprendre un viatge divertit i poètic a la recerca d’un refugi contra la vulnerabilitat, on sentir-se petit fa molta menys por.

Clara Peya, finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Pluja

12/10/2016

Sentiments nus

per Núria Cañamares

Guillem Albà i Clara Peya han unit talent i sensibilitat per donar a llum un espectacle de sentiments nus. Una carícia a l’amor, l’amistat, les pors... amb petites escenes visuals, gairebé mudes, aparentment inconnexes, però plenes de missatge. Les dibuixen de ben a prop i amb poc més que una closca de nou, un bagul, uns titelles i un piano de mitja cua.

Ella, la Clara, hi posa sobretot (però no només) la música. Una bellíssima melodia composta per ella mateixa. La toca com si udolés mirant la lluna, sentint les notes recorrent-li el cos. Ell, el Guillem, hi posa sobretot (però no només) el gest. El seu i el dels diferents titelles que manipula amb cura i precisió. Junts, molt units, hi posen l’acció; una acció musicada que, amb un subtil toc de clown, recorda el cinema mut en blanc i negre de Charles Chaplin. També hi posen les paraules justes, uns petits mots entre la poesia introspectiva i el desig de projecció que cavalquen entre el cant i la recitació.

Fruit d’una bonica i palesa relació d’amistat, veiem com es cuiden, s’animen, s’ajuden, es donen la mà per ser capaços de superar individualment les respectives vulnerabilitats. Com si fos un joc, ens ensenyen que no ens podem tancar en nosaltres mateixos perquè, finalment, “de tan petits i arrugats com estarem, ja no ens trobaran”. El missatge és clar: atrevim-nos a dir, a sentir, a ser... en definitiva, a viure. Podem ser ínfims dins la immensitat, però no per això ens hem de sentir petits i poc importants.

Com una fina pluja que cau lentament, és un espectacle plàcid, que va calant, que emociona. La posada en escena, amb el públic assegut en una grada semicircular a tocar d’escenari i una il·luminació focalitzada, marida amb la proximitat i buscada sobrietat de la proposta. Estem davant de dos artistes que, primer, només veiem descalços, però a poc a poc es retiren la cuirassa, la seva closca de nou. Potser ell se'n desprèn més que ella, però tots dos ho fan amb reserves. No és fàcil lliurar-se tan obertament al públic i encara es detecta certa timidesa en la seva descoberta, però això, tan humà, també ens els apropa i ho fa, tot plegat, molt sincer.