Pluja

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Albà, Clara Peya
Direcció:
Guillem Albà
Direcció Musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Angelet, Toni Gomila
Coreografia:
Ariadna Peya
Il·luminació:
Ignasi Solé i Oriol Ibáñez
Vestuari:
Irene (Nené) Fernández
Producció:
Guillem Albà
Intèrprets:
Toni Gomila
Sinopsi:
Només un piano de mitja cua, i la imaginació dels dos artistes, jugant. La Clara i en Guillem es planten davant del públic sincers i despullats, amb honestedat. Tocant, ballant, mirant-se, cantant. Sensibilitat extrema. Pluja neix de l’amistat que els uneix i de com sovint se senten petits. I vosaltres... mai us heu sentit petits?

No hi ha res més màgic que sentir l’alè de l’artista, crear una intimitat que només el teatre pot oferir. Aquesta màgia és la que volen despertar Guillem Albà i Clara Peya amb Pluja. Un espectacle “cara a cara”, sense artificis, fet de petites accions, petites notes musicals i molta imaginació de dos artistes i amics que juguen, ballen i canten davant del públic. Peya hi posa la música –com a pianista i compositora– i Albà, el seu món multidisciplinari (titelles, gest, teatre visual) per emprendre un viatge divertit i poètic a la recerca d’un refugi contra la vulnerabilitat, on sentir-se petit fa molta menys por.

Clara Peya, finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Pluja

30/11/2016

poesia escènica, només apta per a ments obertes (o sigui, si ens ho proposem, gairebé tots)

per Josep Maria Viaplana

Vaig a veure la 'Pluja' de Guillem Albà i la Clara Peya (l'espectacle no s'entén sense algun dels dos) ja en plena gira, havent-lo vist en la preestrena de la Mostra Butaka Jove d'Olesa de Montserrat, el mes d'octubre.

Ha madurat, sobretot, el ritme i la sensació que han fet l'espectacle que volien fer. No em demaneu ni argument ni gaires detalls. Un espectacle que surt i s'adreça a la sensibilitat. D'una estructura dramàtica molt poc formal, parla a la nostra intuïció, a la motxilla de sensacions que se'ns queden a dins no sabem per què, i que només podem entendre si les identifiquem amb alguna cosa que ens passa o ens ha passat. Com un zoom potentíssim, ens fa veure la nostra petitor dins l'univers, com aquella metàfora de l'aviador i les formiguetes. També de lo llunyans que podem estar els uns dels altres, estant ben bé al costat. Del difícil que resulta comunicar-se amb algú que està ben tancat en sí mateix. Del senzill que és, en canvi, comunicar-se si et despulles de les motxilles de l'experiència. I ho diuen a través de diversos jocs entre ells dos, uns titelles, pantomimes, un bagul i alguns gags ocurrents, amb una gran economia d'objectes i especialment quan mouen els llums que hi ha escena per 'posar el focus' sobre alguna cosa concreta. I no necessàriament en aquest ordre.

I com no, destaca el talent musical de la Clara, però també la seva naturalitat en interpretar (segur que a ella mateixa) tot el que 'li passa' mentre toca el piano (un divertit joc, per exemple, traient-se i posant-se una jaqueta, sense que la música ho denoti), i també quan s'aixeca i entra en un joc a dos amb el Guillem.

I quina història ens explica? Cap en concret, i moltes alhora. Curtes, incompletes, inconnexes (o no), una cosa molt semblant al que en literatura seria un recull de poemes.

No és apta per a totes les sensibilitats ni satisfarà totes les exigències, però com he dit, és l'espectacle que volien fer. I no és poc.