Raphaëlle

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer
Intèrprets:
Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer, Raphaëlle Pérez
Direcció:
Carles Fernández Giua
Escenografia:
Eugenio Szwarcer
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Sinopsi:

La Conquesta del Pol Sud ens proposa un trajecte que va de la història individual a la col·lectiva i ho fan combinant testimonis reals en escena i investigació periodística. Aquest cop, s'interroguen sobre un món que camina cap a la reivindicació del rol protagonista de la dona a la societat. El muntatge de La Conquesta del Pol Sud parteix d’una experiència individual de transició, de canvi de gènere, un recorregut vital marcat per la lluita per la identitat, per l’autoafirmació, pel trencament dels motlles. Una experiència que es forja en el si de la cultura europea, a França, i que qüestiona de molt a prop els referents i models amb els quals creixem. La lluita individual de la Raphaëlle Pérez ens parla del canvi col·lectiu que viuen les nostres societats. Alhora, la companyia investiga el tractament del gènere en altres cultures. Potser la divisió entre el masculí i el femení no és més que una simple  convenció occidental?

Raphaëlle projecta una mirada sobre un món globalitzat en plena transformació i ens parla sobre lluites i conquestes socials, sobre les minories, sobre l’educació que rebem i els rols que assumim. Què vol dir ser dona? Què vol dir ser home? I, encara més, com podem viure en un món en procés de canvi on sembla que han desaparegut totes les certeses?


Crítica: Raphaëlle

09/01/2020

Inversió de la càrrega de la culpa

per Dani Chicano

Raphaëlle és d’aquells muntatges que t’acompanyen tota la vida, en la mesura que fan que l’espectador –permeteu-me la generalització- es situï en un terreny en el qual no s’ha situat mai i que els clixés, estereotips i idees preconcebudes que habitaven al seu cervell respecte un tema, en aquest cas la transsexualitat, caiguin un darrere l’altre durant l’hora escassa que dura aquesta peça de teatre documental. Raphaëlle provoca una inversió de la càrrega, en aquest cas de la culpa, que deixa xocat al respectable, que aleshores ha de començar a fer la seva pròpia reflexió, gens fàcil i molt dolorosa, si és que s’està proveït d’un mínim de sensibilitat.

Raphaëlle és la tercera peça de la magnífica trilogia –donarem un premi al primer programador que proposi a la companyia fer un cicle integral- que es completa amb Nadia i Claudia. Tres ítems: dona, història i identitat. Un per a cada peça. A Raphaëlle, com en les dues anteriors, és la mateixa protagonista, nada a Perpinyà, la que explica la seva història, amb intervencions eventuals dels dos investigadors i dramaturgs de l’obra, Carles Fernández Giua –també és el director- i Eugenio Szwarcer. El mètode és el mateix que en les dues peces anteriors: barrejar el testimoni real amb la investigació periodística i tot, servit amb el suport de material audiovisual i una il·luminació que juga sempre a favor de l’obra. La dramatúrgia permet que la peça vagi xopant el públic, que segueix la història de la transformació de Raphaëlle absolutament fascinat, a un ritme constant. Ho explica la mateixa protagonista, que no és actriu professional, amb un aplom, una dignitat i un domini de l’escena més que remarcable.

Una gran majoria veuran a Raphaëlle com el que és, una dona valenta i fràgil i sensible a la vegada. Va néixer com un noi, Raphael, però la disfòria de gènere provocava que se sentís com una dona atrapada en un cos d’home. També n’hi ha que no ho entenen, que els trenca els esquemes de tal manera que són incapaços de capir-ho. El que és indubtable és que durant l’espectacle es produeix una inversió de la càrrega de la culpa i si, al principi, és Raphaëlle la que carrega amb la llosa d’un sentiment de culpa per ser diferent, per no encaixar en una societat en què la qüestió del gènere és una construcció cultural que encotilla i provoca el refús d’allò que surt de la norma, al final la càrrega de la culpa acaba residint allà on ha de residir: en la societat, representada en aquest cas pels espectadors. El problema no el té ella, el tenim nosaltres, que som incapaços de sentir-nos interpel·lats pel patiment de Raphaëlle i les persones que són com ella.

La jove explica com ha aconseguit harmonitzar la seva identitat sexual i el seu cos, però no tothom arriba a aquest estadi i la recerca de la pròpia identitat pot tenir també un final tràgic, causat pel refús, per la incapacitat d’aquesta societat occidental d’acceptar la diferència, una societat responsable del patiment de tantes i tantes persones que en la seva recerca fugen de la convenció, de la classificació binària de gèneres: gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals... En un monòleg final memorable la bella Raphaëlle interpel·la el públic, la societat, i acaba refermant-se: “Jo sóc Raphaëlle”.

El col·loqui posterior dels membres de la companyia amb el públic és converteix en una mena de catarsi. Un públic majoritàriament commocionat es desfà en agraïments; surten espontàniament experiències personals, algunes de complexes i la petició de dur l’espectacle als centres educatius. No crec que el problema resideixi en els centres educatius, o si més no, no només en els centres. No estaria malament que s’hi veiés, certament, però el jovent generalment accepta millor la diferència que la mitjana edat, per no parlar dels més grans. Cal continuar treballant-hi, però tinc la impressió que el futur serà millor, malgrat que vaig sortir de la sala amb malestar. Gràcies Raphaëlle.