Raphaëlle

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer
Intèrprets:
Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer, Raphaëlle Pérez
Direcció:
Carles Fernández Giua
Escenografia:
Eugenio Szwarcer
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Sinopsi:

La Conquesta del Pol Sud ens proposa un trajecte que va de la història individual a la col·lectiva i ho fan combinant testimonis reals en escena i investigació periodística. Aquest cop, s'interroguen sobre un món que camina cap a la reivindicació del rol protagonista de la dona a la societat. El muntatge de La Conquesta del Pol Sud parteix d’una experiència individual de transició, de canvi de gènere, un recorregut vital marcat per la lluita per la identitat, per l’autoafirmació, pel trencament dels motlles. Una experiència que es forja en el si de la cultura europea, a França, i que qüestiona de molt a prop els referents i models amb els quals creixem. La lluita individual de la Raphaëlle Pérez ens parla del canvi col·lectiu que viuen les nostres societats. Alhora, la companyia investiga el tractament del gènere en altres cultures. Potser la divisió entre el masculí i el femení no és més que una simple  convenció occidental?

Raphaëlle projecta una mirada sobre un món globalitzat en plena transformació i ens parla sobre lluites i conquestes socials, sobre les minories, sobre l’educació que rebem i els rols que assumim. Què vol dir ser dona? Què vol dir ser home? I, encara més, com podem viure en un món en procés de canvi on sembla que han desaparegut totes les certeses?


Crítica: Raphaëlle

12/01/2020

Personatges “trans” de la vida al teatre

per Andreu Sotorra

Un dels mèrits de la companyia La Conquesta del Pol Sud i de la trilogia sobre «Dona, Identitat i Història» és convertir personatges de la vida real en personatges teatrals. Experts en “trans”, doncs. Així ho van fer amb «Nadia», la noia afganesa que per passar desapercebuda dels talibans va viure deu anys disfressada de noi; «Claudia», la noia filla de pares desapareguts de la dictadura argentina que descobreix i busca el seu origen; i ara «Raphaëlle», la jove transsexual, nascuda a Perpinyà, establerta primer a Normandia, durant la infantesa; després a Caen, en l'adolescència; més endavant a París, i finalment a Barcelona, aspirant a dissenyadora després de passar per l'École Supérieure Duperré francesa i per la Massana catalana.

Però els somnis, com els de la nina Barbie mite dels contes rosa de la infància, no sempre es compleixen. I ara, Raphaël / Raphaëlle, fa de teleoperadora en un call center de l'Hospital Clínic. I té una data clau al cap: 3 anys d'espera. A França, la identitat del gènere la decideixen els jutges, diu. A Catalunya, la decideixen els metges. Una llista d'espera de 3 anys per una intevenció quirúrgica amb riscos que materialitzi el canvi de sexe i el que sempre ha sentit, des de la infància, des de l'adolescència, des de la joventut: haver nascut amb cos de noi i sentir-se noia.

«Raphaëlle», com els dos anteriors muntatges de la trilogia, és considerada una proposta de teatre documental. Per això, la intervenció de la protagonista —en accent espanyol d'origen francès—, amb molt poc suport textual tret de moments fugaços dels altres dos creadors de l'espectacle, té el reforç audiovisual que situa cada etapa de Raphaëlle en la seva encara jove vida de 23 anys: l'escola primària de Normandia —la verdíssima Normandia amb cel gris i vaques odiades—, l'institut de Caen en mòduls dedicats a diversos països europeus o el bany de realisme en dues ciutats grans com París i Barcelona que se centren bàsicament no només a través del relat de Raphaëlle sinó amb les imatges del món angoixant del metro, les de rebuig i les de discriminació, les pujades i baixades anímiques, els moments esperançats i els moments de frustració.

I malgrat tot això, «Raphaëlle» s'eleva com un espectacle teatral amb un rerefons textual molt treballat, molt esporgat, concís i també literari, molt net, en clau de relat, sense que hi hagi més farcit que gall, realista i corprenedor. També cal tenir en compte que hi ajuda segurament que Raphaëlle Pérez ha publicat en francès «Je suis Barcelone», arran dels atemptats de la Rambla del 17 d'agost del 2017, i « Mon Vide, Mon Amoureux et Moi» i el poemari «Raphi», sobre la seva situació de gènere.

Tot plegat és el que fa que, durant vuitanta minuts, els espectadors segueixin, aguantant l'alè, les vicissituds que han portat Raphaëlle fins al que és avui. No hi ha optimisme ni falses expectatives en el seu discurs, diria que hi ha més aviat un aire de pessimisme, un aire d'incertesa en el futur trans. Però també hi ha molta disposició, molt de convenciment, molta seguretat i una gran constància de lluita que és també, en definitiva, l'objectiu de la trilogia sobre la identitat que ha tancat ara La Conquesta del Pol Sud. (...)