La Conquesta del Pol Sud acaba de completar la trilogia documental Dona, història i identitat. En la seva darrera entrega, Raphaëlle, estrenada el 12 de juliol al CCCB, retrobem i reconeixem les senyes identitàries i el modus operandi de la companyia: teatre en primera persona a través de testimonis que tracen la seva autobiografia en escena, en alternança amb projeccions i petites escenes ficcionades, tot relligat i ben cohesionat per una dramatúrgia que interconnecta els diferents aspectes a tractar, alhora que redimensiona la recerca documental i amplia el focus per formular qüestions d’interès i abast sociopolític.
A Nadia (2014), la primera part de la trilogia documental de La Conquesta del Pol Sud, l’afganesa Nadia Ghulam, que va sobreviure al règim dels talibans sota una identitat masculina, ens oferia el seu relat de vida en primera persona. En la segona obra, Claudia (2016), el focus es posava en l’última dictadura militar argentina (1976-1983), i Claudia Victoria Poblete Hlaczik, un testimoni d’excepció, ens relatava la seva peripècia biogràfica prenent com a punt d’inflexió el descobriment, als 21 anys, que era filla de desapareguts, és a dir, un nadó robat i apropiat per una família de militars. En la tercera peça de la trilogia, aquesta flamant Raphaëlle, pren la paraula Raphaëlle Pérez, una dona transgènere de vint-i-tres anys que, a partir de les seves vivències i contradiccions personals, es planteja interrogants a l’entorn de la identitat de gènere i busca donar més visibilitat al col·lectiu trans. La seva experiència individual traça un viatge que no ha arribat encara al seu destí, sobretot perquè, com diu Judith Butler, la identitat és un esdevenir constant i en procés de construcció.
Raphaëlle no és, ni de bon tros, el primer espectacle que aborda les identitats i visibilitats trans des d’un escenari. La temporada 2016/2017 el Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima van organitzar el cicle TRANSaccions, si fa no fa en les mateixes dates en què la Sala Beckett programava el cicle La revolució dels gèneres. A banda d’això, Limbo (2015), un espectacle de Les Impuxibles, multidisciplinari i de llarg recorregut, escenificava el trànsit d’un noi transgènere que quedava atrapat en uns llimbs entre la feminitat i la masculinitat, exclòs del reconeixement social i administratiu; l’espectacle de dansa-teatre La fragilitat dels verbs transitius (2016), de la Companyia Roberto G. Alonso, explorava les identitats transgènere i els prejudicis i estigmatització que encara les acompanyen, i Siempre a la verita tuya (2018) de Manuel Veiga ens parlava d’una zarzamora de perruca atzabeja i tenia un record per a Sonia Rescalvo, assassinada al Parc de la Ciutadella l’any 1991. A més, tenim ben recent Trans (més enllà) (2018), de Didier Ruiz, en què set persones transgènere pujaven a escena i s’alternaven en l’ús de la paraula per tal de confiar-nos moments crucials de la seva trajectòria: la declaració de la pròpia condició, l’hostilitat o la complicitat d’amics i familiars, les discriminacions sofertes a la feina i en altres contextos, etc.
Com ja és habitual, el dramaturg i director Carles Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer, fundadors de la companyia La Conquesta del Pol Sud, es presenten davant el públic. En aquest cas no al·ludeixen a gentilicis ni a cosmovisions polítiques sinó que parteixen d’una pregunta tan íntima i compromesa com és què significa per a cadascun d’ells dos ser homes. Dues fotos seves d’infantesa serveixen per explicitar la seva implicació personal amb el projecte i amb Raphaëlle Pérez, una carismàtica jove francesa que compartirà amb nosaltres el seu testimoni.
Els elements escènics componen una passarel·la negra i brillant, flanquejada per incomptables focus i un parell de maniquins —l’un masculí i l’altre femení—, amb la infaltable pantalla de projeccions al fons, barrera o separador que estableix un davant i un darrere en el dispositiu escènic. L’ombra que projecta Raphaëlle se suma a les imatges enregistrades i a la gravació en directe, i tot això produeix un joc de presències i projeccions multiplicades. La peça s’estructura en tres blocs, cadascun dels quals duu per títol el topònim que emmarca l’experiència vital: Normandia, París, Barcelona. De l’època de la infantesa, Raphaëlle recorda sobretot la solitud i la consciència de saber-se diferent, així com la creixent fascinació per les desfilades de moda, els vestits llampants i les sabates de taló. Després de cursar el batxillerat artístic a Caen i d’estudiar disseny de moda a París, va néixer com a dona a Barcelona l’any 2016.
Ja sigui de peu, asseguda o desfilant, Raphaëlle pren com a referència la passarel·la per mostrar-se al món amb orgull i visibilitzar la seva condició. Sota els focus, sobreexposada i coratjosa, ens mira directament sense vacil·lar i, en un castellà amb marcat accent francès, ens explica retalls de la seva vida. El to de la narració és relaxat i fluid; nítid, depurat i reflexiu. El llenguatge audiovisual hi afegeix, per moments, tensió i sensació de perill, i està conformat —com tota la posada en escena, en realitat, en absoluta sintonia amb el disseny de so de Damien Bazin i la il·luminació de Luis Martí— d’acord amb les textures, les músiques i les llums del món de la moda, alhora que transmet el vertigen de les xarxes socials.
Tot i que hi ha un gran treball de recerca i documentació al darrere, la reflexió es vehicula fonamentalment a partir de les vivències i consideracions de la protagonista i dels testimonis entrevistats: els pares de Raphaëlle Pérez, una treballadora sexual del Bois de Boulogne, el sociòleg Miquel Missé i l’activista Tina Recio —de l’associació I-Vaginàrium—. Les aportacions teòriques més directes són les de Missé, qui, recollint l’herència de Paul B. Preciado i d’altres pensadors i activistes, denuncia el règim de control i producció del gènere i la sexualitat: el problema és estructural i rau en el fet que la societat només ofereixi un itinerari possible, ser home o dona; de fet, l’èxit del model clàssic de transsexual consisteix en que ningú s’adoni que ho és, sinó que quedi assimilat a un o altre sexe. Raphaëlle, que guarda en una carpeta rosa els documents —informes mèdics, fotos, diaris— amb què ha de demostrar a l’administració francesa que sent i viu com a dona, vol encaixar en la societat i deixar de ser un híbrid, però és conscient també que aquesta exigència li ve imposada des de fora —pensem en la tranquil·litat i la irreflexió amb què el metge de l’Hospital Clínic, assumit fugaçment per Carles Fernández, emet el diagnòstic de disfòria de gènere—, en virtut d’una norma que no atorga realitat ni reconeixement al seu cos. I és que, com ella mateixa diu, la mirada —desdenyosa, lasciva, depredadora— és una arma que dispara en dècimes de segon.
Hi ha multitud de troballes: la dissociació entre so i imatge en la recreació del pati d’escola al poblet de Normandia; la vista aèria dels pavellons del Lycée Laplace de Caen girant sobre la figura felina de Raphaëlle; el moment culminant de les pràctiques amb Jean-Paul Gaultier; les intimidatòries imatges en càmera ràpida al metro de París; la repetició i reescriptura obcecada de les paraules vexatòries rebudes al carrer i a les xarxes —una mena de palimpsest de l’ofuscació—; el collage fotogràfic que documenta una aparença i una adscripció genèrica fluctuants... Som davant un muntatge magnètic, elegant i compromès alhora, un vestit fet a mida per a Raphaëlle Pérez.
Crítica publicada a Núvol el 16 de juliol de 2018
