La peça de presentació del duet L'Émerveillée té una construcció equilibrada molt madura. Com si fos una flor, va obrint els referents, des de la nuesa de Peter Brook (teatre és quan una persona mira com un intèrpret creua l'escenari) fins a un quadre que ha deixat rastre al linòleum. V ensenya que l'acció artística és efímera però que hi ha vestigis del seu pas (com és un quadre, una fotografia o, per exemple, aquest mateix article). Una peça coreogràfica que sublima poesia controlant la sobregesticulació. Patricia Hastewell Puig i Jordi Claret es presenten sense cap pretensió, símplement ser-hi i conviure amb el públic destil·lant cada escena.
Els diversos solos, que ha anat treballant durant anys la ballarina, han desembocat en una peça que es justifica des del món de l'absurd i que hi inclou des de les ombres xineses amb uns braços que recorden al vol lliure d'un ocell d'ales immenses a la música en directe (que va del minimalisme a la partitura harmònica). El vol evoca a Lowland de Roser López Espinosa. Es un viatge emocional calmat que circula del silenci a la paraula, de la buidor a l'excés. Ho fa incorporant material del collage que construeix capa a capa i que es desenvolupa amb estímuls constants (com la lluna o l'arbre que recorda al de Refugiada poètica de Claire Ducreux). La buidor amortiguada amb el so d'un violoncel trasllada a l'univers de Mal Pelo (The blue bird call, Inventions). El joc del negre i l'argil·la clara recorda les parets empastifades de Baró d'Evel (Là, Falaise, per exemple). I als cops de pinzell de Frederic Amat a l'escena (A tocar, RRR).
Diu l'artista que necessita justificar la seva feina a l'estudi mentre la gent produeix, resol, ajuda en el món quotidià. La seva feina s'evapora i sembla que no hagi desembocat en gaire res útil. Per això, s'ha abocat a l'absurd de Tot esperant Godot, a una angoixant vocació d'esforç, dedicació i pocs resultats tangibles. El seu moviment ampli, el joc de voler-se atrapar el peu, com si fos un peix en el seu penúltim alè o com el barret del pallasso que sempre surt disparat pel peu quan els braços s'antansen a agafar-lo és un retrat massa dur per a una peça preciosa, feta amb molt de temps i equilibrant els moments de terra i els moments d'aire. La humanitat ha de descobrir encara on s'emmagatzemen les emocions, els aplaudiments i la mirada agraïda dle públic que s'ha deixat emportar per la creació. Potser no pesa ni ocupa un espai físic però és evident que l'art efímer és el que defineix i educa millor la humanitat, individu a individu. Per això, aquest cant entre desesperat i alliberador, ple de caixes que es van obrint per a completar un quadre de Chagall d'un paisatge desolat però on hi ha passat la vida és una invitació a conèixer i descobrir el joc de la representació, del mirall en l'altre per a un públic de totes les edats. V obre la porta a conèixer i aprendre incessantment.
