5.100 m/s

Dansa | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Nathalie Remadi, Iris Heitzinger, Cecilia Colacrai, Anna Buraczynska, Joana Serra, Nacho Montero, Miquel Vich, Rubén Martínez Orio, Pablo Martínez Oliete, Alba Blanco, Sara Gil
Autor:
Joan Català Carrasco
Direcció:
Joan Català
Sinopsi:

Aquest és un treball escènic en procés que té el ferro com a matèria principal i que Joan Català vol compartir amb els professionals i amb el públic de Tàrrega abans de donar-lo per acabat. El ferro —la seva olor, el seu so, la seva fredor— formen part del patrimoni familiar d'aquest artista, que ha fet del treball manual i de l’artesania el seu paisatge creatiu i la seva filosofia performativa. El so es transmet a través d’aquest metall a una velocitat aproximada de 5.102 m/s i, a partir d’aquesta constatació, la investigació aprofundeix en les possibilitats musicals dels materials. Un taller, planxes de ferro, tubs, platines, serjants, corrioles i un vibràfon, l’instrument d’ànima metàl·lica per excel·lència. Cossos en acció, dansa, gest, circ, curiositat. El moviment ens convoca a un moment únic que no tornarà a succeir.

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.


Crítica: 5.100 m/s

21/07/2020

Per què volen els avions?

per Jordi Bordes

Joan Català presentarà el seu 5.100 m/s al Mercat de les Flors la temporada vinent. Però el que va ensenyar dilluns ja era molt suggeridor. En mitja hora ensenyava el perímetre del metall; pràcticament ni el tocaven. Però ja es percep la mateixa sensibilitat que els seus dos anteriors muntatges: Pelat (a partir d’un tronc per penjar cables elèctrics) i Menar (amb unes cordes). Ara vol treballar el ferro, que és l’ofici de la família, i per això hi ha l’enclusa omnipresent i les planxes. Una barra d’uns cinc metres serveix per fer equilibris i sobretot jugar amb la frontera i el límit. La sonoritat es desplega principalment en directe microfonant peces de ferro. Molt de ferro, però, en canvi, molt més aire.

El joc poètic amb els elements més aspres (la bata de la feina, els sargents, la barra de ferro) els moviments més quotidians (vestir-se), palpar el pes del metall transporta a la pregunta mes etèria: Perquè volen els ocells? (Una pregunta retòrica que ressona amb un programa de televisió d'entrevites i denúncia oberta a les altres mirades). Com una peça de ferro pot sortir projectada i sorprendre's amb l'aire? La planxa pintada amb guix com si fossin unes ales sintonitzen amb el treball de circ i dansa Falaise o dels Baró d'Evel. L'ús sonor del material d'estudi coincideix amb el solo de Fang de Quim Giron. En aquests 30 minuts la sonoritat és pràcticament absoluta, té quasi més jerarquia que l'element del ferro i l'acrobàcia, fins i tot en el silenci. Corprenedora connexió.

El gust per treballar el material menys poètic, aparentment, entronca amb el treball de Jordi Galí (Abscisse) i també de Magi Serra (La mesura del detall). Des del moviment, el circ agafa embranzida i s'hi familiaritza: ahir eren cosins; avui ja són germans.