Una actriu mostra la seva ànima a escena interpelant directament als espectadors. Pretén fer-los còmplices del seu objectiu i ho vol aconseguir vessant tota la seva vulnerabilitat, les seves pors i frustracions.
El públic serà l'element clau per salvar-la del buit. Com? És un misteri, inclús per la propia peça.
La por, com la incertesa formen part de la vida i és a la vida al que hem vingut a jugar.
Un tema tabú, la mort, com a excusa per destapar i reflexionar sobre el no saber viure d'aquesta generació malmesa.
Alavida és tot un cant al patetisme del segle XXI. El viu l'actriu i protagonista (fent servir la conjugació de primera del singular fins a l'extrem) exposant-se a un viatge que va del sarcasme a un desencís absolut per acabar en una mena de redempció fins a la nova funció. Les Spice Girls van ser una revolució en l'adolescència de la protagonista i ella, fan absoluta es va quedar atrapada per la imatge de la bellesa i èxit que marca els cànons de la societat actual i que la va dur a una desesperació cada cop que es mirava al mirall.
Els dubtes existencials en una tendra maduresa (és la vida que vull? Que puc mantenir amb una mínima estabilitat? Que l'entorn m'apaudeix o tolera?) es multipliquen en el cas de les actrius. Lluna Gay n´és un exemple, però n'hi ha d'altres com la de Mirta en espera, o de Diana Pla a Miss Cosas y yo.
Alavida coincideix fonèticament al so que, segons google translator serveix per acomiadar-se en hindi, (però que els parlants d'hindi li han desmentit). La paradoxa és que l'obra vol ser un himne al seu suïcidi, a tenir un final que per fi respongui a les expectatives. Com a Cinco tonos de color azul, en cada quadre mana una forma teatral diferent. L'antiheroïna hi és sempre però no té l'ordre i la conclusió com en la peça citada. En part, perquè el suport de la mare (no desvetllarem la sorpresa) i del suport psicològic, inciten a fer un canvi de rumb a l'obra. El suïcidi (Harakiri, El Sensespai) o el desengany per la vida (Síndrome de gel), són temes recurrents en temps d'incertesa juvenil.
Si l'empatia arrenca amb el moment més cabareter de l'entrada, la major trascendència es produeix en els quadres en que ella apareix com una víctima, com una persona que nota l'estreror de l'escorça i pretén erigir-se en arbre, malgrat la poca col·laboració de l'entorn. El quadre desemboca en l'acció més tendra de totes. Un efecte (sorpresa!) que ja van utilitzar els dEl Pont flotant a (Com a pedres) des d'una vessant més nostàlgica.
Les Spice Girls marquen traumes als cossos menys normatius. Com ho ha fet Marilyn Monroe, Madonna o Britney Spears o, la Miley Cyrus, que va passar de Hannah Montana a trencar tot cavalcant dalt d'una bola d'enderroc (Brutal aquell Teeenage dream). I la provocació màxima és que una d'aquestes deeses es penguin un gelat de xocolata. L'actriu és segura i té molt clar els cops de voltant de cada escena. Potser, aquest cop, li ha faltat una mirada amb major panoràmica, que es miri la peça en conjunt i aporti una evolució al quadre, més enllà del divertirt i tràgic patetisme. Ella, com a actriu hi creixerà, amb tota seguretat.
