Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’"Els dos cavallers de Verona"; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de "Molt soroll per no res", i el quartet de cavallers i el quartet de dames de "Treballs d’amor perduts"... Parelles d’amants com aquestes omplen les obres teatrals de Shakespeare, del naixement del qual es va celebrar el 450 aniversari el passat 2014. Totes aquestes parelles representen algunes de les moltes maneres en què esclata i es manifesta l’amor i que poden anar dels idil·lis encisadors als amors galants i superficials, de les astúcies gens netes a les hostilitats aparents que amaguen les febleses.
Aquestes històries, interpretades ara per un planter excel·lent d’actors i actrius, es van escriure fa quatre-cents anys però els sentiments amorosos i les seves manifestacions amb prou feines han canviat. Els conflictes sentimentals retratats per Shakespeare desfilaran davant dels nostres ulls amb les intervencions del personatge d’un observador burleta, el clàssic fool shakespearià i amanits amb la presència de la música i les cançons. Les mil cares de l’amor, segons el dramaturg més gran de tots els temps.
Espectacle premiat en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015
Un repartiment per caure d'esquena al servei de les mil cares amb què Shakespeare retrata l'amor, amb una dramatúrgia àgil i una posada en escena esponjosa i dreturera. L'argúcia té un inici brillant. Per tal de convocar els personatges enamorats (o en vies d'estar-ho) de distintes peces shakespearianes, el mestre de cerimònies dóna les indicacions pertinents als intèrprets amb les recomanacions que Hamlet fa als actors que arriben a Elsinor (Acte III, escena II) i que constitueixen un autèntic tractat de teoria de la interpretació natural. Suposo que rimant amb una de les clàusules de la moderníssima preceptiva hamletiana ("el teatre té la finalitat d'oferir un mirall a la naturalesa") s'ha muntat una escenografia de jardineria (uns xiprers, uns pinets, qualque palmereta) que fa d'espillet del poderós fons natural del Grec. I tot d'una s'enfilen Els dos cavallers de Verona, s'enllaça amb el debat de Treballs d'amor perduts i amb el torneig verbal de Molt soroll per no res. Destaca una Laura Aubert espaterrant, sempre ajustada i espurnejant de frescor en els molts rols que assumeix. Celebrem el retorn d'Ariadna Gil a l'escena teatral (he recordat els seus inicis amb Negroni de Ginebra!), i exultem aquest triangle auri que conformen Sílvia Bel, Rosa Renom i Mercè Pons, un triplet d'excel·lència, memorable, virtuós. El fil menys dinàmic correspon als cavallers (enamorats) de Verona. Potser hi hauria escaigut més Nit de Reis per continuar amb el joc dels equívocs.