El bon lladre

Teatre

informació obra


Producció:
Iria Producciones S.L.
Autoria:
Conor McPherson
Direcció:
Xicu Masó
Intèrprets:
Josep Julien
Escenografia:
Xicu Masó, Josep Julien
Vestuari:
Daniela Feixas
Il·luminació:
Adriana Romero Calvo
Sinopsi:

Conor McPherson ens commou amb el monòleg interior d’un home immers en una fugida impossible. L'autor ens convida a una road movie cap a l'infern en la qual els conceptes del bé i el mal són expulsats sense miraments de la carretera.

La presa, Sota el til·ler, Dublin Carol... Potser heu vist representades als escenaris barcelonins algunes de les obres del dramaturg irlandès Conor McPherson, un autor que ha escrit per al teatre, el cinema i la televisió i que amb aquest monòleg va trobar la veu que l'ha consagrat entre els lleons de la dramatúrgia britànica. En clau de monòleg interior o bé de thriller, McPherson teixeix un relat sobre els tot sovint ambigus conceptes del bé i el mal. El protagonista cerca la seva particular redempció mentre s'obre pas repartint cops a tort i a dret en la seva —malgrat tot— entendridora fugida cap endavant. Provarà d’escapar del seu destí, però fracassant una vegada i una altra, enredat en la teranyina en què s'ha convertit la seva existència. Però no podrà eludir el pes d’un passat que l’avança constantment en la seva desesperada carrera impedint-li trobar la pau i descansar a la riba del riu de la vida, aquí magistralment materialitzat en el fred i torrencial Shannon. Irlanda, la veu pessimista i atàvica del país de James Joyce, és, juntament amb el nostre antiheroi, l’altre protagonista del relat. Amb gran audàcia l’autor converteix un pinxo de baixa estofa que acaba de sortir viu de miracle d'un tiroteig en la versió fosca d’un cavaller medieval embarcat a la recerca d’un grial impossible i enamorat d’una dama que serà la seva perdició.

Crítica: El bon lladre

05/07/2014

Un relat cru i natural de delinqüència i desamor

per Toni Polo

Tot el pes de la narració cau en Josep Julien, que parla amb naturalitat de fets gravíssims (és un pinxo que acaba embolicat en un tiroteig i un assassinat). Igual que diria en Serrat, “eren els seus i han estat els únics”. És la seva vida i l’ha viscuda de la manera que ens relata. El què no queda tan clar és si també ha estat la seva elecció... Potser costa de seguir segon a segon una trama molt embolicada. Però la tasca de Julien és important. Aconsegueix fer-nos riure (hi ha coses, diu, que “tenen una certa gràcia... malaltissa”), commoure’ns i que el compadim. Sentiments tots de vegades oposats que ell ens desperta sense perdre en cap moment la sinceritat ni la proximitat, amb una manera de parlar molt propera i comuna, farcint el relat de noms de gent desconeguda... (a qui no li han explicat històries amb noms i cognoms de gent que no coneix ni coneixerà mai?) La credibilitat de Julien és total. 

(...)

Trivial