Guardianes del corazón de la tierra

informació obra



Companyia:
La Conquesta del Pol Sud
Sinopsi:

La companyia La Conquesta del Pol Sud documenta el viatge de tornada als seus orígens d'un membre d'una comunitat de l'Amazònia brasilera, els Huni Kuin (que vol dir "la gent autèntica" en la seva llengua). El viatge parteix d’Hamburg, Alemanya, per arribar a la regió de Jordao, a l’interior de la selva brasilera. En aquest camí, són testimonis d'un món, el de la selva amazònica, que sucumbeix davant de la pressió de l'explotació incontrolada dels recursos naturals. La investigació periodística realitzada per la companyia busca confrontar-nos amb les idees mil·lenàries de les cultures amazòniques, un enfocament de la relació entre l’ésser humà i la terra força allunyat del pensament occidental. 

El muntatge combina imatge, paraula, moviment i objectes situant-se a cavall entre el documental i la poesia escènica. De forma coherent amb el seu recorregut, la companyia proposa aquest cop un viatge a través de les idees de cultures allunyades de la nostra. La recerca aplega l’estudi i l’anàlisi amb l’emoció de la descoberta de nous territoris i noves formes de veure el món.

Una coproducció de La Villarroel, Teatro Español, Grec Festival de Barcelona 2023, KVS i La Conquesta del Pol Sud. 

Amb el suport de l’ICEC-Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM-Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura y Deporte). I la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa i la Nau lvanow.

I finançat per Unió Europea (fons Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya).

Crítica: Guardianes del corazón de la tierra

08/07/2023

Encapsular saviesa al National Geographic

per Jordi Bordes

La conquesta del Sol Sud té un segell inconfusible en la seva presentació de les històries. Pot parlar dels talibans a l’Afganistan (Nadia), dels nens robats argentins (Claudia), de la transexualitat al cor d’Europa (Raphäelle) o de la guerra Ioguslava des d’un petit estudi de Sarajevo (Mivion. Radio Sarajevo) però sempre aporten una coneixença que traspassa, que connecta. D’entrada, Guardianes del corazón de la tierra té tots els elements (a més, aquest cop, exòtics) per a impactar en el món racional i ordenat de la civilització occidental. Que aparegui un indi de l’Amazònia, que comparteix voida a la selva i a Europa i que, fins i tot, convida a celebrar rituals sembla el millor trumfo. Evidentment, el seu pes específic és més que notable en el el muntatge. Pero, a diferència de tots els altres personatges citats, ell narra la seva cosmovisió (tant envejable com implantejada per la majoria dels occidentals) amb un orgull i una convicció de pedra picada. En comptes de parlar de la supervivència i de dignitat com fins ara, hi ha un cert aire de Super Vivència en el sentit que la comunitat Huni Kuin es presenten com a exemple.

En aquest sentit, és molt més suggerent la cerca de la peruana Gabriela Olivera quan s’adona que el ballet, el piano i els miralls tenen molt poc de la seva cultura ancestral i decideix anar-la a descobrir. L’artista, a més, aporta una capa simbòlica, de ritual amb les seves coreografies imprescindibles pels quadres contemplatius i que pot superar fins i tot la potència d’un audiovisual Amazones amunt i també en la intimitat de la cabana compartida dels Huni Kuin.

Carles Fernandez Giua i Eugenio Szwarcer apareixen a escena. Com sempre, honestos, com qui explica el particular viatge en primera persona. Són els que plantegen les primres preguntes i es deixen meravellar per les respostes. No són actors ni pretenen ser personatges. S’exposen tal com són, com fent de mirall dels espectadors de la platea. La dificultat és que aquest cop lideren massa la redacció del viatge. Està molt bé que tothom es pugui sentir orgullós de la seva cultura. Fa poques dècades que els indígenes repudiaven d’ella i entraven com a treballadors del cautxú per a grans multinacionals. Ara, en canvi, defensen el seu territori i les seves creences. Se saben vulnerables a la selva. Però senten que és casa seva. No s’hi rebel·len; contemplen i s’hi adapten procurant no condicionar excessivament l’hàbitat, però incorporant millores a la vida (des de la roba a rudimentaris mobles o el motor a les seves llanxes). Aquestes aparents contradiccions queden plasmades en un quadre en què Txana Bane es guarneix amb plomes i es pinta el rostre i canta i, en certa manera, es transmuta des d’una simple cadira de plàstic (potser el quadre antagònic més interessant de tots)

De fet, la voracitat del capitalisme sembla ser una de les dianes de la peça. començant pel viatge pel Bàltic en un vaixell que carregava contenidors. El recurs serveix per a construir un espai escènic que, en realitat, encapsula encara més i distancia amb el públic. Només quan Rafaela balla per sota del contenidor alçat o quan s’hi puja per l’escala connecta i dialoga. El contenidor és una altra càrrega pesada que no ajuda a confluir amb les descobertes.

La contemplació, compartir rituals, és un dels bressols dels teatre començant per les representacions medievals a l’interior de les esglésies (El cant de la Sibil·la): Una situació de distància similar succeia a Coreografi¡ías selváticas (Sismògraf 2022). Però va molt més enllà un teatre sensitiu com el de Teatro de los Sentidos (Petits exercicis del bon morir) que respira molt més amb temps laxos que un teatre documental d’un viatge trepidant. I aquí, la peça cau en un altre dels perills. El super viatge dels dos europeus a una cultura totalment desconeguda i absorbent ha d’anar en compte en no convertir-se en les terribles sessions postvacacionals dels tiets que ensenyaven l’àlbum (o els vídeos d’hores) de la travessia amb barca pel Nil…. El muntatge, segur, anirà integrant més el públic a mesura que escolti les reaccions de la platea, funció a funció.