La dramaturga (i directora) Queralt Riera diu, sovint que escriu per plantejar-se reptes buscant cànons nous i que no es planteja mai com es pot posar l'obra a escena. Si escriure és una aventura, fer-ne una adaptació per a l'escenari, es converteix en augmentar l'aposta. Holocaust parteix d'una situació poc realista, en u futur distòpic. podria ser un guió tremendista per a Cites Barcelona: Una parella, que s'acaba de conèixer, se salven d'un extermini massiu gràcies a què es feien petons en el portal d'una escala, que no és la de ningú dels dos. Es troben, de sobte, subsistint amb una persona desconeguda en un pis que ha quedat obert, per accident, en una festa d'uns amfitrions que no vindran mai més. És un punt de partida similar al de Mecanoscrit de segon origen. Una casualitat fa que convisquin un noi i una noia en una Catalunya despoblada, en què ni els cadàvers han quedat estesos després duna estranya invasió marciana. Àlex Mañas situa molt bé els antecedents amb un vídeo que ensenya les persones de la festa, però li costa desenredar la relació tòxica que es produirà en aquell pis, tot i l'esforç dels dos intèrprets (Júlia Ferré i Enric Pera). Potser el problema principal rau en què ha volgut retratar el desenvolupament de la trama però ha obviat l'evolució psicològica dels personatges.
Mañas situa l'acció en una petita tarima de dos metres quadrats. Pretén que la limitació espacial generi una angoixa, una estretor quan els protagonistes només demanen sortir pitant d'aquella situació incòmoda: un Bed & breakfast dels amics de les Arts, en tota regla. En els dies de confinament racionen els aliments des del primer instant. Entenen que pot ser una etapa llarga i ho relacionen amb el confinament domiciliari de la pandèmia del 2020. Proven de distreure's fent paròdia en unes escenes delirants que la posada en escena transforma en farsa i potser tindria una major profunditat si tingués un to dramàtic, quasi existencialista. És possible que e text de Riera respongués molt millor a la contenció que al despropòsit, tot i que probablement també és necessari que hi hagi instants de descompressió, sigui fent sàtira o bé amb un cop de guitarra i aquell repertori de cançons romàntiques que, no se sap com, sovint acaben amb la banda sonora de Titanic, com a emblema d'amor viscut fresc i amb una emergència imprevisible per a ells, però intuïda per l'audiència. La coreografia dels conills final és ambigua i trenca la transcendència en un mostrari accelerat del Kama sutra que pot sonar superficial, i alhora, absolutament desesperat.
Riera deixa que les paraules la dominin, per desplegar el màxim les situacions dramatúrgiques (en les que no dubta en qüestionar el capitalisme com a Misèria). construeix els personatges a partir del contrast amb l'altre (Amor mor, Forquilla mitjó arracada). Riera practica sovint una buidor existencialista, que ressegueix els problemes socials des de l'abús (Pruna) a la violència des de les entranyes, L'amor (no es va fer per a mi, va dir Medea). De fons, s'interpel·la amb la seva pròpia biografia preguntant-se si és lícit portar criatures a un món que pot viure els seus darrers espasmes, un debat que ja n'han parlat peces d'altres autories com ara la comèdia amarga Pulmons. Aquest Holocaust es fa inquietament simpàtic per caure en una buidor incòmoda, que l'apropa, en realitat a l'absurd desesperat de Beckett (Final de partida).
