I només jo vaig escapar-ne

informació obra



Autor:
Caryl Churchill
Direcció:
Magda Puyo
Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
cube.bz
Sinopsi:

La Sally, la Vi i la Lena fan petar la xerrada assegudes al jardí mentre prenen el te. La senyora Jarrett ve del carrer i s’afegeix a la reunió. Totes quatre han fet o ratllen la setantena. Enraonen fins que senyora Jarret pren la paraula i els parla d’uns fets apocalíptics. El patró de conversa es repeteix i es repeteix fins desembocar en les confessions més íntimes i les pors de cadascuna. 

 

La directora Magda Puyo s’endinsa en l’univers de Caryl Churchill, una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa, amb aquesta peça estrenada l’any 2016 al Royal Court de Londres. Una visió de com la catàstrofe pot entrar –o no– en les nostres bombolles socials, avui més viva que mai i interpretada per quatre grans bèsties de l’escena.

Crítica: I només jo vaig escapar-ne

28/05/2021

Tràgic món absurd el de la distopia

per Jordi Bordes

Caryl Churchill fa llenya de la conversa de te de La cantant calba. Imagina que Winnie, d'Els dies feliços, pot desempallegar-se de la pedra que la va engolint per quedar amb les seves antigues veïnes. Signa un retall de vida similar als instants de cafè de Pinter (Vells temps). Manté una endiablada fragmentació en una conversa de quatre amigues, que ronden la setantena que viuen com si el món els segués els peus, pero que dissimulen. Elles fan prou en mantener una conversa intranscendent, aparentment, en una jardí a l'hora del te. Però l'alter ego de la dramaturga (que interpreta Imma Colomer) descriu un final de civilització tràgic, incendiari, de retorn a les catacumbes. De dolor i ràbia podrida. Impossible de contrarestar. Com una denúncia al canvi climàtic que, ara, ha pres forma de pandèmia Covid-19.

Magda Puyo juga a deixar ben tensats els contrastos. Hi ha la calma d'una conversa que s'entortolliga recuperant records (i deixant converses a mitges que es repedran més endavant, com en un futur continu). Són àvies venerables que s'entenen i que resulta imposible seguir-li el fil argumental. Aquesta conversa dona un to inconfusible. L'espai se situa enmig del res, deixant l'escenari despullat als marges, tenint la sorpresa d'una llum tètrica en moments puntals del quadre. Mentre el món s'escola embornal avall, les àvies canten Abba, amagant-se en la seva idealitzada joventut. No ho fan amb malícia, només amb ignorància. Tampoc hi podrien fer gaire res més.

Les quatre actrius se serveixen el text com qui es passa la safata de les galetes de mantega. Amb una exquisidesa absoluta. És preciós veure el joc, que es desdobla per moments com una torrentera de conversa incontrolada que, puntualment, torna a un diàleg comú entenedor. De fons, emergeix una petita trama de la perruquera (Lurdes Barba, el personatge més enèrgic) i la foscor profunda de l'oficinista (Muntsa Alcañiz, també amb reaccions extremes). El personage de Vicky Peña és el d'amfitriona que fa que tothom se senti a gust, amiga fins a la medul·la de les seves companyes. Colomer i Barba han coincidit, fa molt poc, en una altra peça memorable de senyores madures a l'estampa britànica: Talking heads, tres monòlegs exquisits i d'una comicitat quasi irreverent.

I només jo vaig escapar-ne és un quadre breu que evoca un món íntim i que contrasta amb la caiguda al buit de la humanitat. No per deixar de prendre el te i deixar d'arreglar la gespa (un cop s'han arraconat les cadires rescatades de múltiples transformacions del pati) la humanitat deixarà de ser sorda i egoista. Un retrat contundent i cruel de Caryl Churchill, una dramaturga potent contemporània massa poc representada (recordem el Top girls a l'Akadèmia i El setè cel a la Sala Beckett, uns anys erere abans). Per cert, el pati del darrere de casa està prenent uns tints inquietants amb peces com El jardí de Lluïsa Cunillé o Sandra, de Daniela Feixas. En un temps de confinament domiciliari, la sortida al jardí ha ideat perversitats...