El primer
espectacle del díptic Des Mourants és un diàleg entre un film i la intervenció
a escena del seu principal artífex: Wadji Mouawad. La interacció de Mouawad amb
la pantalla és constant, la representació està solcada d’enginyosos recursos
que la fan molt atractiva i dinàmica. En aquesta Inflammation du verbe vivre,
Mouawad posa en escena el procés de creació d’una història que pren com a
referent Filoctetes de Sòfocles. De fet, el que desencadena l’espectacle és la
sobtada mort del poeta Robert Davreu a qui Mouawad havia encarregat la
traducció de les obres de Sofòcles per als seus espectacles Les femmes (2011) i
Les héros (2014). Davant la impossibilitat de acabar el propòsit de portar a
escena totes les obres conservades de Sòfocles, Mouawad decideix parlar-nos de
la pèrdua del poeta i iniciar un viatge per retrobar Davreu. El Filoctetes de
Sòfocles esdevé tan sols un pretext per iniciar el camí. L’afany en la recerca
de la història de Filoctetes conduirà a Mouawad a Grècia i, buscant la veu del
poeta, es trobarà irremissiblement a l’Hades, el món dels morts. Ens situem
ensems en una Grècia actual i de llegenda. La davallada als inferns del
protagonista esdevé un viatge en solitari on, res hi ha de terrorífic, però sí
de profundament dolorós i trist. El viatger trobarà Caront en la persona d’un
taxista atenès que el conduirà per un paisatge urbà tan desolat com desolador.
A “l’altre riba”, l’espera el gos Cerber que no té aquí tres caps, sinó que es
transforma en diferents gossos de mirada tètrica. Els humans amb qui topa són
els cadàvers que la crisi ha anat escampant. En algun moment, als espectadors ens
fa comparses dins aquest inframón, interpel·lant-nos, parlant-nos de tu a tu. Són
particularment sagnants els adolescents que com moderns Neòptolems han de
convèncer Filoctetes d’acabar la guerra de Troia. Però aquí Filoctetes no té l’arc
regalat per Hèracles. L’únic poder en mans del viatger és la possibilitat de
tornar al món dels vius. I el viatger retorna amb la voluntat ferma d’explicar,
d’expressar tot aquest dolor. Mouawad insisteix, des del seu pròleg, en la
necessitat de transmetre’ns la dolorosa experiència. Potser no calia - després
de l’incident tècnic que va aturar la funció de dissabte- tornar a l’inici.
Tanmateix, reprendre el pròleg té molt sentit. Com en altres espectacles que
hem pogut veure del creador canadenc-libanès, hi ha una recerca tenaç dels
orígens en que el mite i la actualitat es barregen donant lloc a una realitat
diferent. Una realitat efímera però infinitament més aprehensible; aquesta
realitat nova té el meravellós poder d’arribar al fons del cor i remoure les
nostres consciències. Al cap i a la fi, ens adonem que l’única resposta vàlida
(si més no per a Mouawad!), en un món abandonat pels déus a la seva deriva, és
cercar la bellesa... la poesia, l’art.
