Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

informació obra



Direcció:
Wajdi Mouawad, Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Intèrprets:
Dimitris Kranias, Wajdi Mouawad
Composició musical:
Michael Jon Fink
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau, Wajdi Mouawad
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Amb els projectes escènics Des femmes (2011) i Des héros(2014), el dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad va començar a fer realitat el projecte de portar a escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. Va confiar la traducció de les obres al poeta Robert Davreu, però la seva mort va alterar els plans inicials de Mouawad que, per tal de posar en escena les dues últimes tragèdies, va decidir prescindir de les traduccions i va reescriure les obres ell mateix en el díptic Des mourants. Aquesta primera peça del díptic està inspirada en Filoctetes, la història del guerrer ferit abandonat per Ulisses en una illa. Des de l'escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l'antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l'únic camí possible.

El muntatge pren la forma d'un film que, mentre es projecta, interactua constantment amb l'escenari, ocupat per Mouawad. En el seu periple, l'autor d'Incendies travessa paisatges desolats i viatja fins i tot a mons infernals que ens parlen de la Grècia actual. Un taxista li farà de guia per un món ple ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents.


Crítica: Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

25/07/2017

En un món abandonat pels déus

per Iolanda G. Madariaga

El primer espectacle del díptic Des Mourants és un diàleg entre un film i la intervenció a escena del seu principal artífex: Wadji Mouawad. La interacció de Mouawad amb la pantalla és constant, la representació està solcada d’enginyosos recursos que la fan molt atractiva i dinàmica. En aquesta Inflammation du verbe vivre, Mouawad posa en escena el procés de creació d’una història que pren com a referent Filoctetes de Sòfocles. De fet, el que desencadena l’espectacle és la sobtada mort del poeta Robert Davreu a qui Mouawad havia encarregat la traducció de les obres de Sofòcles per als seus espectacles Les femmes (2011) i Les héros (2014). Davant la impossibilitat de acabar el propòsit de portar a escena totes les obres conservades de Sòfocles, Mouawad decideix parlar-nos de la pèrdua del poeta i iniciar un viatge per retrobar Davreu. El Filoctetes de Sòfocles esdevé tan sols un pretext per iniciar el camí. L’afany en la recerca de la història de Filoctetes conduirà a Mouawad a Grècia i, buscant la veu del poeta, es trobarà irremissiblement a l’Hades, el món dels morts. Ens situem ensems en una Grècia actual i de llegenda. La davallada als inferns del protagonista esdevé un viatge en solitari on, res hi ha de terrorífic, però sí de profundament dolorós i trist. El viatger trobarà Caront en la persona d’un taxista atenès que el conduirà per un paisatge urbà tan desolat com desolador. A “l’altre riba”, l’espera el gos Cerber que no té aquí tres caps, sinó que es transforma en diferents gossos de mirada tètrica. Els humans amb qui topa són els cadàvers que la crisi ha anat escampant. En algun moment, als espectadors ens fa comparses dins aquest inframón, interpel·lant-nos, parlant-nos de tu a tu. Són particularment sagnants els adolescents que com moderns Neòptolems han de convèncer Filoctetes d’acabar la guerra de Troia. Però aquí Filoctetes no té l’arc regalat per Hèracles. L’únic poder en mans del viatger és la possibilitat de tornar al món dels vius. I el viatger retorna amb la voluntat ferma d’explicar, d’expressar tot aquest dolor. Mouawad insisteix, des del seu pròleg, en la necessitat de transmetre’ns la dolorosa experiència. Potser no calia - després de l’incident tècnic que va aturar la funció de dissabte- tornar a l’inici. Tanmateix, reprendre el pròleg té molt sentit. Com en altres espectacles que hem pogut veure del creador canadenc-libanès, hi ha una recerca tenaç dels orígens en que el mite i la actualitat es barregen donant lloc a una realitat diferent. Una realitat efímera però infinitament més aprehensible; aquesta realitat nova té el meravellós poder d’arribar al fons del cor i remoure les nostres consciències. Al cap i a la fi, ens adonem que l’única resposta vàlida (si més no per a Mouawad!), en un món abandonat pels déus a la seva deriva, és cercar la bellesa... la poesia, l’art.