Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

informació obra



Direcció:
Wajdi Mouawad, Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Intèrprets:
Dimitris Kranias, Wajdi Mouawad
Composició musical:
Michael Jon Fink
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau, Wajdi Mouawad
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Amb els projectes escènics Des femmes (2011) i Des héros(2014), el dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad va començar a fer realitat el projecte de portar a escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. Va confiar la traducció de les obres al poeta Robert Davreu, però la seva mort va alterar els plans inicials de Mouawad que, per tal de posar en escena les dues últimes tragèdies, va decidir prescindir de les traduccions i va reescriure les obres ell mateix en el díptic Des mourants. Aquesta primera peça del díptic està inspirada en Filoctetes, la història del guerrer ferit abandonat per Ulisses en una illa. Des de l'escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l'antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l'únic camí possible.

El muntatge pren la forma d'un film que, mentre es projecta, interactua constantment amb l'escenari, ocupat per Mouawad. En el seu periple, l'autor d'Incendies travessa paisatges desolats i viatja fins i tot a mons infernals que ens parlen de la Grècia actual. Un taxista li farà de guia per un món ple ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents.


Crítica: Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

23/07/2017

Una inflamació camí de Hades, que cura la poesia

per Teresa Bruna

Catalunya coneix molt bé Wajdi Mouawad. L'Oriol Broggi li ha muntat quatre de les seves obres Incendis, Ciels, Fôrets i Un obús al cor, a les que tots hi hem anat a fitxar encara tocats per l'impactant Incendis. I ell n'està content. Ho puc dir perquè així ho va expressar a la trobada que va tenir lloc dissabte a la Biblioteca de Catalunya, organitzada per La Perla 29. "L'Oriol ha fet un viatge emocionant a través de les meves obres, una feina fantàstica. Coneix la meva obra millor que jo! És molt important per a mi perquè, de tots els directors que han muntat les meves peces, només tinc relació amb l'Oriol i amb un mexicà. Dec tenir una inclinació catalano-llatina... "  I la té, perquè també li agrada la Mercè Rodoreda!

Inflammation du verbe vivre és el viatge d'una mort imminent a la vida. Una vida que fa mal i a la que li cal un exorcisme per gosar continuar o no. Parteix del projecte de Mouawad d'anar a buscar l'essència del teatre als autors grecs, un cop fora tots els dimonis del seu passat de nen i el viatge des del Líban al Canada a la tetralogia La sang des promesses. Aquí l'Autor és Sòfocles, que per a Mouawad és referent imprescindible. Ell creu que al llarg del temps s'han anat explicant sempre les mateixes històries i que totes venen d'allà. "Els autors s'han servit sempre d'autors d'abans, fins i tot els Grecs, que no s'inventaven res. Cap autor grec ha inventat cap història. Han creat un camí al que s'inscrivien els autors. En aquest sentit, tots els grecs es basaven en un fons comú", diu.

El projecte implica sis peces de Sòfocles per a les que comptava amb la complicitat del seu amic i traductor especialitzat en grec antic Robert Davreu. La inspiració parteix d'un viatge al lloc dels fets, per dialogar amb el camí. Però els protagonistes, tot i que porten els seus noms, no ho són exactament: "Contràriament als protagonistes de les tragèdies gregues, els meus personatges no venen del poder ni tenen cap país al càrrec. Som nosaltres i si fa falta, porten mòbil" Davreu va morir al 2013 i Mouawad va decidir reescriure ell mateix les peces que faltaven: Filoctetes i Edip a Colonos. Són les que ens han arribat amb els noms de Inflammation du verbe vivre i Les larmes d'OEdipe, que l'autor agrupa en un díptic que titula Les mourants, que a la vegada tanca el projecte.

Inflammation du verbe vivre combina la interpretació d'un únic actor, el propi Mouawad -que s'autoanomena Wahid- amb escenes filmades que apareixen en pantalla. Engega amb un monòleg d'alt voltatge poètic on expressa el que pensa dels autors grecs i acaba descobrint-nos que tots som morts. I ell també. Apareixen els crèdits i comença el viatge. És la seva versió de Filoctetes, que portarà al teatre amb la seva companyia i els cita per a un treball de taula. Una primera escena tècnicament impecable on ell, d'esquena al públic, comparteix la taula amb els actors. I aquí comença un joc d'entrada i sortida de la pantalla de maneres molt diferents, que frega l'excel·lència i que t'atrapa tant per la informació que t'aporta, com per la poesia que t'embolica, com per l'interès del muntatge, les imatges i la pròpia història.

Sabem que Wahid és a punt de morir i que l'ambulància és a punt d'arribar. Ell haurà de triar si es queda al món o continua el viatge a la recerca de Filoctetes travessant Hades, país dels morts. Una clara barreja de actualitat amb antiguitat. Al recorregut coneixem Ulises, Zeus i Atenea, uns avis entranyables i molt humans, l'un pescador, l'altre pagès... Un taxista i un gos l'acompanyen i el guien pel seu camí. Al final va a parar al cau dels poetes, on trobarà Davreu i Rodoreda. Aquí és on baixa la inflamació, deixant pas a la vida.

Malgrat l'argument es pot fer en moments espès, la combinació de cinema-teatre és tan agradable i té tantes imatges, que passa sense que compti el temps. I té moments simpàtics com quan, en una assemblea al País dels Morts, pregunta si entre els assistents hi ha algú d'abans de Pericles. I encara comenta que, si hi fos, per a ell Crist deu ser un acròbata de circ!

Ja no esteu a temps d'anar-lo a veure, però és al món. Actua per França, que és apropet... O potser tornarà, ara que ja ha visitat La plaça del diamant