Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

informació obra



Direcció:
Wajdi Mouawad, Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Intèrprets:
Dimitris Kranias, Wajdi Mouawad
Composició musical:
Michael Jon Fink
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau, Wajdi Mouawad
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Amb els projectes escènics Des femmes (2011) i Des héros(2014), el dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad va començar a fer realitat el projecte de portar a escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. Va confiar la traducció de les obres al poeta Robert Davreu, però la seva mort va alterar els plans inicials de Mouawad que, per tal de posar en escena les dues últimes tragèdies, va decidir prescindir de les traduccions i va reescriure les obres ell mateix en el díptic Des mourants. Aquesta primera peça del díptic està inspirada en Filoctetes, la història del guerrer ferit abandonat per Ulisses en una illa. Des de l'escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l'antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l'únic camí possible.

El muntatge pren la forma d'un film que, mentre es projecta, interactua constantment amb l'escenari, ocupat per Mouawad. En el seu periple, l'autor d'Incendies travessa paisatges desolats i viatja fins i tot a mons infernals que ens parlen de la Grècia actual. Un taxista li farà de guia per un món ple ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents.


Crítica: Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

22/07/2017

L'èpica de Mouawad navega de la mitologia grega a la crisi de sistema del segle XXI

per Jordi Bordes

Wadji Mouawad és un autor èpic. Amb una poètica molt carregada i un univers fosc, truculent però que sempre li dóna respirs perquè l'esperança no mori d'inanició. Són glopades d'aire feixuc, amb gotes de frescor inesperades. Ara, efectivament. Mouawad s'ha desprès de la seva obsessió per a la seva identitat (hem pogut veure la teatralogia de La sang de les promeses (Incendis, Litoral, Cels i Boscos), que també es redroduia a  Un obús al cor. Ara, s'empelta en la mitologia grega, en el món dels morts i la illa on habiten els que esperen baixar als inferns per traslladar la seva densitat poètica, el seu viatge sempre iniciàtic (d'assumir coneixement i consciència de la vida constant) i la vincula a la destrucció del bressol de la democràcia. El desencís, la derrota, les traïcions de la seva sang la trasllada, ara, a la crisi econòmica, política i social de'europa, amb Grècia com a base del terratrèmol.

Ho fa amb un monòleg, volgudament lent, angoixant, amb un gran pes del video (ell presencialment s'intercal·la amb la imatge en la que també hi apareix reproduït). És una estructura que el permet presentar una primera reunió de treball amb la seva companyia (en la que convida tothom a descartar el projecte de posar a escena les tragèdies de Sòfocles (aquesta, en concret, s'inspira en Filoctetes) per la mort del poeta i amicRobert Dareu, que havia de traduir-ho. El resultat d'aquesta deserció és el viatge amb càmera de vídeo on ell grava no només el seu intent de suïcidi si no també el viatge pel no món amb un taxista, un gos i uns joves que l'han de fer decidir si torna al món dels vius o s'abandona definitivament al dels morts. De fet, un tema que coincideix amb l'Aire de Miquel G. Font, de fa uns dies al Grec (aquest inspirant-se en fets i personatges reals!)

Mouawad gasta també, per moment, una ironia cínica: Atorga la doble nacionalitat americana a Apol·lo. Lamenta que Virgili anés a buscar Dante en el seu viatge pels inferns ,mentre que ell, en comptes de tenir un Shakespeare que l'acompanyi s'ha d'acontentar amb un taxista melancòlic. Pregunta a la sala si hi ha Víctor Hugo que lifaria algun consell sobre la seva escriptura. es compara amb Skywalker de Star wars. Es pregunta si els morts que hi ha a la sala són d'abans de l'aparició del teatre i hi intenta expressar què significa aquest art. Són gotes de pluja d'estiu que refresquen l'acció però a la vegada li donen un to més xafogós. Wadji (o Wahid al video) surt de les catacumbes agafant-se a una tendra i tossuda figuera. Aguanta les adversitats. Com l'Atenes retratada, que sempre està enterrada pel seu passat glriós i per un present, tossut, que mai troba l'equilibri que alliberi aquella societat.