Què has de fer, si s’ha mort el teu poeta – el poeta Robert Davreau que t’estava traduint les set úniques obres de
Sòfocles que han arribat fins els nostres dies, i amb el qual havies creat una connexió irreemplaçable -
sense acabar la feina? I a sobre, resulta que una de les dues obres que Davreau
ha deixat sense traduir és precisament aquella –“Filoctetes”- que menys interès et desperta d’entre tot el
teatre de Sòfocles. Cal muntar-la sigui com sigui només pel fet que t’havies
compromès a fer-ho , i encara que no et vingui ja gens de gust, ni tinguis la
més mínima intenció de buscar-te un poeta substitutori? Doncs instal·lat en aquest dubte que fa
extensible a tot el seu equip, és justament com gairebé se’ns presenta (abans
ens ha ofert un significatiu monòleg a tall de pròleg) Wajdi Mouawad, tot just quan
acaben els títols de crèdit amb els quals gairebé s’inicia “Inflammation du
verbe vivre” . I la presència de títols de crèdit cinematogràfics ( tan habitual, d’altra banda, a molts
espectacles escènics amb factura contemporània) pocs cops ha estat tan
justificada: un cop fa acte de presència, la imatge filmada ja no abandona en
cap moment l’escenari. Més aviat el contrari: sovint, és l’acció escènica la que
queda relegada (potser fins i tot un xic massa) durant llargues estones per tal de donar-li
tot el protagonisme a l’acció virtual. Sovint, doncs, aquesta “Inflammation”
esdevé per damunt de tot una projecció cinematogràfica realitzada sobre una
pantalla que, això si , es presenta amb la tessitura d’un cortinatge elàstic
que permet la constant irrupció i desaparició del cos real de Mouawad, i crea
així un també constant diàleg amb la imatge enregistrada.
El cas és que aquesta proposta, aquesta
reinvenció de “Filoctetes” realitzada amb la finalitat de no tenir que muntar
“Filoctetes”, neix d’una mort; la mort del poeta. I forma part d’un díptic
titulat precisament Des Mourants. I està destinada a ser contemplada per una
congregació de morts: Mouawad s’adreça als espectadors tractant-nos d’aquesta
mena , recordant-nos que som morts que anem cap a la mort encara que ara ens
trobem ficats en un miratge de vida. I el cas és que el mateix protagonista de
la història, aquest alter ego al qual Wajdi li ha posat el nom de Wahid i el
qual es mou entre el davant i el darrera
de la pantalla com qui es mou entre dos móns, es balanceja també tota l’estona entre el desig de viure i
un desig de mort que per moments, sembla estar guanyant el combat per KO. Així les coses, no és estrany que el nostre
dramaturg en crisis ficat alhora en un món en crisi i convertit en visitant
d’una Grècia en estat tirant a crític, agafi un taxi per tal de visitar l’Hades.
Per tal , doncs, de decidir entre morts si vol integrar-se ja definitivament a
la seva mortuòria comunitat, o prefereix de moment deixar-se rescatar per una
ambulància salvadora que circula també tota l’estona al llarg de l’espectacle
com un fantasma invisible.
Mouawad exhibeix a “Inflammation” una bona
mostra del seu poderós talent, sense deixar alhora d’exhibir per moments algunes de les febleses que acompanyen de
vegades aquest talent. Som, per sort, lluny d’aquella tendència a la filigrana
tràgica portada fins l’infinit poètic que envaïa els seus “Boscos” i que
acabava convertint l’obra en l’exageració creativa del model “Incendis”. Som
també lluny d’aquella tonalitat pretensiosa amb la qual ens feia mirar els
“Cels”. I de l’estimulant però potser una mica excessiva explosió pictòrica amb
la qual acabava convertint els seus “Seuls” en un quadre abstracte. Mouawad és
un gran autor que de vegades no es controla prou a ell mateix. I també a
“Inflammation” existeixen aquests
moments aïllats en els quals la voluntat
de transcendència del discurs resulta una mica massa obvia, mentre que per
contra, de vegades el discurs acaba semblant un xic banal: la seva forma de
presentar els adolescents irats i de festa que passen per l’espectacle, ens
constitueix un bon exemple. A Mouawad li
agrada fer espectacles llargs, i també el metratge de “Inflammation” podria ser
lleugerament revisable. I de vegades, els cops d’humor ( que tan bé li
funcionaven a “Litoral”) prenen en aquest cas una aparença una mica massa
fàcil. Però, malgrat tot, “Inflammation” ve a oferir-nos noves proves d’una
creativitat que segueix creant poderoses imatges , i paraules més poderoses
encara. I ,lliure ja de la repetició del mecanisme tràgic explorada en altres
ocasions, sap un cop més com reconnectar la gran herència que ens han legat els
clàssics grecs i les seves tràgiques criatures, i convertir-la en un mirall en
el qual ens veiem reflectits nosaltres mateixos.
