Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

informació obra



Direcció:
Wajdi Mouawad, Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Intèrprets:
Dimitris Kranias, Wajdi Mouawad
Composició musical:
Michael Jon Fink
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau, Wajdi Mouawad
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Amb els projectes escènics Des femmes (2011) i Des héros(2014), el dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad va començar a fer realitat el projecte de portar a escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. Va confiar la traducció de les obres al poeta Robert Davreu, però la seva mort va alterar els plans inicials de Mouawad que, per tal de posar en escena les dues últimes tragèdies, va decidir prescindir de les traduccions i va reescriure les obres ell mateix en el díptic Des mourants. Aquesta primera peça del díptic està inspirada en Filoctetes, la història del guerrer ferit abandonat per Ulisses en una illa. Des de l'escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l'antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l'únic camí possible.

El muntatge pren la forma d'un film que, mentre es projecta, interactua constantment amb l'escenari, ocupat per Mouawad. En el seu periple, l'autor d'Incendies travessa paisatges desolats i viatja fins i tot a mons infernals que ens parlen de la Grècia actual. Un taxista li farà de guia per un món ple ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents.


Crítica: Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

25/07/2017

Mouawad recorre en taxi l'Hades i es mou entre el cinema i la realitat en aquesta proposta notable i imperfecte

per Ramon Oliver

Què has de fer, si s’ha mort el teu poeta – el poeta Robert Davreau  que t’estava traduint les set úniques obres de Sòfocles que han arribat fins els nostres dies, i amb el qual  havies creat una connexió irreemplaçable - sense acabar la feina? I a sobre, resulta que una de les dues obres que Davreau ha deixat sense traduir és precisament aquella –“Filoctetes”-  que menys interès et desperta d’entre tot el teatre de Sòfocles. Cal muntar-la sigui com sigui només pel fet que t’havies compromès a fer-ho , i encara que no et vingui ja gens de gust, ni tinguis la més mínima intenció de buscar-te un poeta substitutori?  Doncs instal·lat en aquest dubte que fa extensible a tot el seu equip, és justament com gairebé se’ns presenta (abans ens ha ofert un significatiu monòleg a tall de pròleg) Wajdi Mouawad, tot just quan acaben els títols de crèdit amb els quals gairebé s’inicia “Inflammation du verbe vivre” . I la presència de títols de crèdit cinematogràfics  ( tan habitual, d’altra banda, a molts espectacles escènics amb factura contemporània) pocs cops ha estat tan justificada: un cop fa acte de presència, la imatge filmada ja no abandona en cap moment l’escenari. Més aviat el contrari: sovint, és l’acció escènica la que queda relegada (potser fins i tot un xic massa)  durant llargues estones per tal de donar-li tot el protagonisme a l’acció virtual. Sovint, doncs, aquesta “Inflammation” esdevé per damunt de tot una projecció cinematogràfica realitzada sobre una pantalla que, això si , es presenta amb la tessitura d’un cortinatge elàstic que permet la constant irrupció i desaparició del cos real de Mouawad, i crea així un també constant diàleg amb la imatge enregistrada.

El cas és que aquesta proposta, aquesta reinvenció de “Filoctetes” realitzada amb la finalitat de no tenir que muntar “Filoctetes”, neix d’una mort; la mort del poeta. I forma part d’un díptic titulat precisament Des Mourants. I està destinada a ser contemplada per una congregació de morts: Mouawad s’adreça als espectadors tractant-nos d’aquesta mena , recordant-nos que som morts que anem cap a la mort encara que ara ens trobem ficats en un miratge de vida. I el cas és que el mateix protagonista de la història, aquest alter ego al qual Wajdi li ha posat el nom de Wahid i el qual  es mou entre el davant i el darrera de la pantalla com qui es mou entre dos móns, es balanceja  també tota l’estona entre el desig de viure i un desig de mort que per moments, sembla estar guanyant el combat per KO.  Així les coses, no és estrany que el nostre dramaturg en crisis ficat alhora en un món en crisi i convertit en visitant d’una Grècia en estat tirant a crític, agafi un taxi per tal de visitar l’Hades. Per tal , doncs, de decidir entre morts si vol integrar-se ja definitivament a la seva mortuòria comunitat, o prefereix de moment deixar-se rescatar per una ambulància salvadora que circula també tota l’estona al llarg de l’espectacle com un fantasma invisible.

Mouawad exhibeix a “Inflammation” una bona mostra del seu poderós talent, sense deixar alhora d’exhibir per moments  algunes de les febleses que acompanyen de vegades aquest talent. Som, per sort, lluny d’aquella tendència a la filigrana tràgica portada fins l’infinit poètic que envaïa els seus “Boscos” i que acabava convertint l’obra en l’exageració creativa del model “Incendis”. Som també lluny d’aquella tonalitat pretensiosa amb la qual ens feia mirar els “Cels”. I de l’estimulant però potser una mica excessiva explosió pictòrica amb la qual acabava convertint els seus “Seuls” en un quadre abstracte. Mouawad és un gran autor que de vegades no es controla prou a ell mateix. I també a “Inflammation”  existeixen aquests moments aïllats  en els quals la voluntat de transcendència del discurs resulta una mica massa obvia, mentre que per contra, de vegades el discurs acaba semblant un xic banal: la seva forma de presentar els adolescents irats i de festa que passen per l’espectacle, ens constitueix un bon exemple. A Mouawad  li agrada fer espectacles llargs, i també el metratge de “Inflammation” podria ser lleugerament revisable. I de vegades, els cops d’humor ( que tan bé li funcionaven a “Litoral”) prenen en aquest cas una aparença una mica massa fàcil. Però, malgrat tot, “Inflammation” ve a oferir-nos noves proves d’una creativitat que segueix creant poderoses imatges , i paraules més poderoses encara. I ,lliure ja de la repetició del mecanisme tràgic explorada en altres ocasions, sap un cop més com reconnectar la gran herència que ens han legat els clàssics grecs i les seves tràgiques criatures, i convertir-la en un mirall en el qual ens veiem reflectits nosaltres mateixos.