Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

informació obra



Direcció:
Wajdi Mouawad, Wajdi Mouawad
Dramatúrgia:
Charlotte Farcet
Intèrprets:
Dimitris Kranias, Wajdi Mouawad
Composició musical:
Michael Jon Fink
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau, Wajdi Mouawad
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Wajdi Mouawad
Sinopsi:

Amb els projectes escènics Des femmes (2011) i Des héros(2014), el dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad va començar a fer realitat el projecte de portar a escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. Va confiar la traducció de les obres al poeta Robert Davreu, però la seva mort va alterar els plans inicials de Mouawad que, per tal de posar en escena les dues últimes tragèdies, va decidir prescindir de les traduccions i va reescriure les obres ell mateix en el díptic Des mourants. Aquesta primera peça del díptic està inspirada en Filoctetes, la història del guerrer ferit abandonat per Ulisses en una illa. Des de l'escenari, el mateix Mouawad ens explicarà com, en morir Davreu, va decidir emprendre un viatge a Grècia a la recerca dels herois de l'antiguitat clàssica i com, pel camí, va recuperar les ganes de viure i va descobrir en la poesia l'únic camí possible.

El muntatge pren la forma d'un film que, mentre es projecta, interactua constantment amb l'escenari, ocupat per Mouawad. En el seu periple, l'autor d'Incendies travessa paisatges desolats i viatja fins i tot a mons infernals que ens parlen de la Grècia actual. Un taxista li farà de guia per un món ple ànimes abandonades i de gossos que udolen, en el qual els déus estan absents.


Crítica: Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

26/07/2017

La pel·lícula grega de Mouawad

per Manuel Pérez i Muñoz

Al díptic 'Des mourants' Wajdi Mouawad ens presenta per una banda 'Les larmes d'Oedipe', basat en 'Èdip a Colonos', i de l'altra aquest 'Inflamation du verbe vivre' que s'inspira vagament en 'Filoctetes', una de les peces menys conegudes i representades de Sòfocles. En la tasca monumental empresa pel dramaturg i director libanès d'adaptar totes les tragèdies de l'autor clàssic grec, aquestes dues obres se situen entre la vida i la mort, “els moribunds”, camp fecund per a la inflamada poètica d'un creador ben conegut pel públic barceloní després de l'èxit aclaparador que va suposar 'Incendis' d'Oriol Broggi el 2012 i la resta d'adaptacions que han aixecat a ca La Perla 29.

Com acabem de dir, 'Filoctetes' no és més que una excusa per aixecar una història paral·lela, un ambiciós camí de recerca lírica i filosòfica sobre el sentit final de la vida que portarà al personatge principal a realitzar un descens a l'Hades. El viatge s'esquitxa amb pinzellades documentals d'una la Grècia actual ofegada per les retallades i la manca d'esperança. En escena, Mouawad explica en primera persona la motivació del viatge, la prematura mort del traductor de les peces, el poeta Robert Davreu, absència a partir de la qual el director decideix realitzar una dramatúrgia pròpia, una nova tragèdia.

Per escriure el relat s'utilitza el llenguatge audiovisual, enregistrament en vídeo dels paisatges més lúgubres de la Grècia actual (un aeroport abandonat, un abocador, barraques), un autèntic llargmetratge en forma de melodrama que monopolitza l'escena i respecte del qual l'autor i únic intèrpret de la peça en directe no juga més que el paper de comparsa: entra i surt de la pantalla, fa de veu en off o interactua amb el teatre d'ombres que planteja la projecció.

El gran encert del muntatge és aconseguir traçar un paral·lelisme convincent entre el drama social grec dels nostres dies i el món clàssic representat pel gran viatge, pel d'Ulisses de l''Odissea', certament, però també pel de Dant en la 'Divina comèdia' i en tantes altres epopeies mediterrànies. La tradició hel·lènica és l'origen del teatre, i les runes dels coliseus i temples grecs s'aixecquen aquí com un mirall on es reflecteixen a parts igual la memòria i els escenaris de la mort, els temes habitals del libanès. La seva enrabiada poètica es mou com a peix en l'aigua, una mar salada de metàfores d'àmplia volada que connecten amb els símbols més fecunds, els mites fundacionals d'Occident.

Llàstima que la densitat discursiva i les situacions allargassades acaben saturant la percepció de l'espectador. Els problemes tècnics que van obligar a reiniciar l'espectacle després de vint minuts –pausa inclosa–, tampoc van ajudar a pair-lo en condicions. Al capdavall, però, l'excessiu protagonisme del llenguatge fílmic acaba per confondre. Amb l'essència del teatre segrestada, l'espectador acaba per anhelar una mica de la simplicitat que pregona la narració però aplicada al discurs i a una posada en escena menys fílmica.