El Toni és un noi amb discapacitat intel·lectual i té un somni: ser actor. Per fer-ho, però, s’haurà d’enfrontar a un món cultural difícil de canviar i a uns pares massa sobreprotectors que, sense voler-ho, tallen les ales del seu fill. El Toni, cada vegada és més conscient de com és de difícil que una persona amb discapacitat pugui accedir a la cultura professionalitzada, s’adona que aquesta problemàtica tampoc desperta l’interès d’una societat massa individualitzada.
Quan tot sembla perdut, el Toni coneix la Lídia, una noia d’origen xinés que, com ell, té discapacitat intel·lectual. La vitalitat de la Lídia és encomanadissa i, per primera vegada, el Toni se sent comprés. Els dos s’adonen que han viscut moltes experiències crues i difícils abans de conèixer-se i això els uneix més. Junts descobriran l’amor i la seva relació es convertirà en el pal de paller de les seves respectives lluites.
En ple enamorament amb la Lídia, el Fèlix Arzuaga de Castro, un productor amb molts fums, s’interessa pel Toni. Tant és així, que promet convertir-lo en tota una estrella de la tele. Però on porta aquesta nova porta que s’obre pel Toni…
Ja fa uns anys (però la cartellera catalana va molt tard en trencar els sostres de vidre) que s'assumeixen obres amb un repartiment mixte de diversitat funcional. Hi ha grapats de bons exemples des de la dansa integrada de Liant la Troca (Fucking progress) a la realitat plural d'Escenaris Especials (Mare de sucre) o aquell onemanshow de l'actor de la Shakespeare Company Mark Lockyer (Living with the lights on). Han superat la faceta d'espectacles de teatre comunitari (igualment vàlid, però que es concep per a gaudi propi, com La nit de Sant Joan o les aventures de Femarec) i reivindiquen que tots els intèrprets poden participar en na cartellera professional. Cal treball, afinar el personatge que encarna cadascú i ser honestos. El mèrit d'Una crua realitat és que la iniciativa parteix del propi actor Rafa Valero. Ell vol ser actor professional. Ha batallat amb la família per poder estudiar teatre i, gràcies a l'escena, ha aparès a moure's amb molta més autonomia, a estiar les espatlles cap enrere, a pronunciar molt millor. De propi porta el seu testimoni i la necessitat de fer-se escoltar. Perquè la seva veu no és única si no que és múltiple i perquè, veient l'obra, es democratitzen vulnerabilitats, desigs, i il·lusions que tothom comparteix. I es constata que tothom està limitat de capacitats, siguin o no diagnosticades. Com a Suite TOC núm. 6 (tot i que amb una teatralitat més senzilla) la vida batega a les temples, amb una crueltat que glaça el cor però també l'entrena per a les escenes més tendres.
Fa uns anys, Marc Buxaderas va construir un monòleg mordaç, Posa un discapacitat a la teva vida, a la Fira Mediterrània. Ara, Rafa Valero va voler embrancar Òscar Molina (Sota la catifa, La peixera, La cloaca) amb l'aventura. Ell hi va accedir amb la condició que fos el mateix Rafa el que aconseguís sala d'assaig, equip d'actors i poguessin refer el guió. El resultat és una peça que alterna l'acció representada amable i feliç amb els records d'escenes d'humiliació. Es veu que Elena Lam, només hi anava a servir-los el catering. Però, tant es va anar fixant en la peça que va acabar sent-ne la coprotagonista. El director no descarta que els dos fills d'aquesta parella (real i ficcionada) acabin involucrant-se en aquesta Crua realitat. Molina, a més ha alternat casting per democratitzar al màxim i atendre tothom amb la mateixa sensibilitat i rigor. Res de paternalismes. És cert que bona part d'aquests espectacles es limiten a ficcionar els seus propis testimonis, tot i que hi ha excepcions com Cinema de Clàdia Cedó o la commovedora H+G. Aquest és el camí per normalitzar
La peça és una glopada de vida. si teniu la sort que facin col·loqui després, no us el perdeu perquè entendreu l'empenta de Valero per accedir al seu somni., sense deixar de treballar per prosperar com a adult, com a pare, com a marit i com a actor. El seu treball no és solitari. Ha embrancat també David Aixalà i Maria Colom, que es desdoblen en personatges vulnerables i alhora en primats amb odiosos comportaments. dol veure-ho i no poder abraçar la víctima. Però, en realitat, és el que, majoritàriament, fem al carrer. La crua realitat posa unes ulleres que humanitzen la societat.