Joan Brossa (1919-1998) pot ressonar actual? L'artista pluridisciplinar (poeta, artista plàstic, dramaturg...) amant de les arts parateatrals tenia un discurs contundent, sense filtres, per despotricar del clericalisme i de la dictadura. Reivindicava el català en les seves funcions que escrivia (amb complicitat de molts companys, com Mestres Quadreny) per a molt poques funcions i, sovint per a menjadors particulars. De fet, no li preocupava massa estrenar; preferia no limitar la seva imaginació a una posada en escena. Per això és tant prolífic i imprevisible. L'autor, doncs, té material que l'abraça a l'actualitat: perquè, per exemple, hi ha un cert poder que es manté impune des de la dictadura (tot i el prop de mig segle de democràcia) i perquè la brega amb la llengua segueix ara, tot i que de forma més sibil·lina. Des de l'Escenari Joan Brossa ja van fer algunes invitacions a treure-li la pols. Per exem,ple, Roberto G alonso tornarà amb Laberint Striptease aquesta temporada.
La setena porta és una dramatúrgia que s'ha empescat Laura Aubert. Els Pirates són professionals gràcies a Brossa. Perquè el seu segon muntatge (Teatre de carrer, a partir d'accions ideades per l'autor) els va donar vida i empenta per atrevir-se a dedicar-s'hi, de ben joves. Ara fa pocs anys, van retre-li tot un homenatge a Gran Fracaroli. Els Pirates tornen a l'escenari on van fer la celebrada versió de Somni d'una nit d'estiu però, ara, per obrir l'espai de la Fundació de les Arts Lliures. Vol ser la targeta de presentació de la sala, que s'empelta encara més de Brossa. I, és oportú i per celebrar que Laura Aubert s'atreveixi a fer una dramatúrgia amb l'univers Brossa repescant i recosint (com qui cus el botó de la camisa del director general). Ho fa amb una peça d'un to, aparentment, còmic (amb una escenografia realista que contrasta amb una situació delirant) i que, encongeix el cor en un episodi de crueltat. Aubert presenta un Brossa que denuncia els privilegis de les classes dominants, que poden travessar la setena porta (en realitat només hi ha l'ascensor i quatre sortides pel que no surten els números; pero és, probablement,una provocació de màgia matemàtica) i que menystenen les secretàries. Perquè són dones però, sobretot, perquè son treballadores. El porter també entra en el pot dels damnificats (i no ataca les dones de fer feines com insinuava Benet i Jornet a Revolta de bruixes). Hi ha una feina ingent de canvis de vestuari i situacions, que més que una trama, presenten unes situacions on es comprova aquest abús de poder, més o menys evident.
Els Pirates gasten un humor fresc, que pot ser un punt cínic (com la trilogia de Balneari) o d'una simpatia que desborda i diverteix (La mascarada). És cert que, en algunes ocasions han tirat cap a la denúncia fent girant com un mitjó clàssics (Les feres de Shakespeare) i que, en altre ocasions, han tirat cap al món del realisme màgic de Pere Calders (Ronda naval sota la boira). Aquesta peça gasta un to aspre, sobretot en el moment que es planteja la revolta però que es deixa per més endavant (fa molt fred en la incertesa). Perden l'oportunitat de jugar a canviar-se, a trencar la quarta paret (una de les seves claus habituals). I encarcarats amb aquells postissos encartronen Brossa. No cal presentar-li com el mag insòlit que es meravella pels stripteases i els jocs de mans, però si es vol incidir en la seva militància, millor fer evident que la seva visió es manté terriblement actual. És lícit i conevient que els Pirates provin nous tons, noves actituds. Però aquesta amargor deixa la peripècia en un quadre color sèpia. Li falta batec, desgraciadament.
