Una habitació buida,
constitueix sens dubte una bona metàfora d’una vida que és a punt de quedar-se
buida perquè és a punt de perdre l’únic que en aquest moment la pot fer sentir
viva. Qui sap: si la persona supera el dol, és possible que l’habitació es pugui
tornar a omplir. Però de moment, el que resta en ella són només les petjades de
l’ésser estimat que és a punt d’abandonar-la ( que de fet ja ho fet, encara que
la persona es vulgui seguir enganxant al
fil de l’esperança; en aquest cas, al fil d’un telèfon) , representada per unes
sabates que són ensumades, llepades i besades com si del mateix estimat absent
es tractés.
Així, amb aquestes premisses, és com el gran Ivo van Hove (“Tragèdies
romanes”, “La deu”) s’apropa al cèlebre
monòleg telefònic de Cocteau que recull l’última conversa –telèfon de per mig-
entre una dona, i l’home que ha sigut el seu amant i el seu gran amor al llarg
dels darrers cinc anys. El director situa la seva protagonista a l’interior
d’aquesta habitació buida i oberta a un gran finestral que nosaltres contemplem
amb complicitat voyeurista des de fora. Una finestra indiscreta que en té
quelcom de hitchcockiana, i que sembla també per moments evocar-nos l’atmosfera
d’aquells quadres d’Edward Hopper en els quals la solitud apareix sempre
desoladorament emmarcada. En aquesta habitació convertida en metàfora de
l’ànima de la seva habitant, ni la llum ni el temps responen a criteris
realistes: com podrien fer-ho, quan la realitat s’ha convertit en quelcom
irreal perquè ha desaparegut allò que li donava sentit? A l’esplèndida Halina
Reijn li toca moure’s al ben mig d’aquest temps distorsionat en el que els
silencis neguitosos són seguits de paraules que s’atropellen les unes amb les
altres, en un intent desesperat de que l’estimat en capti tots els matisos . De
vegades, mostrant falsa seguretat i enteresa. De vegades, exhibint totes les
ferides i tota la vulnerabilitat. Sovint, mentre paraules i silencis es
barregen amb els sorolls que venen del carrer quan s’obre el gran finestrals,
ressons de Beyoncé i paraules cantades per Paul Simon que ens parlen també de l’esquinç
del abandonament. Aconseguirà aquesta persona abandonada superar el seu dol?
Ivo van Hove sembla dubtar-ho . I – en el que podria ser una altra referència
hitchcockiana que visualitza la mòrbida atracció de l’abisme que provoca alhora
vertigen- deixa al final una finestra oberta a la desesperació sense punt de
retorn. No sabem si a Cocteau, li hagués agradat el nou final que sembla així
planejar sobre la seva obra. Però dubto que aquest muntatge i la seva intèrpret
, no haguessin despertat igualment la seva admiració.
