La voix humaine

Teatre

informació obra


Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Traducció:
Peter van Kraaij, Halina Reijn
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Halina Reijn
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Estrena:
Grec 2015, Grec 2015
Sinopsi:

El públic barceloní va conèixer Ivo van Hove i la seva companyia gràcies a l’espectacular "Tragèdies romanes" (Grec 2013) i, després, a "The Fountainhead" (Grec 2014). Enguany, però, veurà la vessant més íntima d’aquest director d’escena en un clàssic del teatre del segle XX signat per Jean Cocteau. L'actriu Halina Reijn interpreta en solitari aquest muntatge sobre una dona que parla per telèfon amb el seu amant i mira de retenir-lo desesperadament. És una gran actriu de teatre, cinema i televisió que, en la visió de Van Hove, se’ns mostra darrere una finestra. Es convida així el públic a espiar la intimitat d’una tragèdia sentimental, un diàleg que les fallades de la comunicació telefònica converteixen en un monòleg punyent. Un muntatge mai vist fins ara a Barcelona que ens mostra un aspecte nou, allunyat de la grandesa i l’espectacularitat de muntatges anteriors d'Ivo van Hove, però íntim, intens i captivador.

Crítica: La voix humaine

03/07/2015

Una veu que parla sola

per Núria Sàbat

Un any més, el Grec acull un nou muntatge d’Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam (2013, Tragèdies romanes; 2014, The Fountainhead). Aquesta vegada, però, en un format completament diferent, reduït, ja que es tracta del cèlebre monòleg La voix humaine; una petita joia de Jean Cocteau escrita el 1930, en principi per a una actriu –tot i que diferents actors, entre ells Franco di Francescantonio, n’han fet versions destacables–, que ens fa sentir la veu d’una dona que parla per telèfon amb qui ha estat, fins fa poc, la seva parella. La veiem rere un finestral, apareixent i desapareixent dins una estança nua en què l’element principal és un simbòlic fil de telèfon, el cordó umbilical que encara la manté unida a l’altre i que ella es veu incapaç de tallar per no ofegar-se i poder rebre, encara, una mica d’oxigen. El dolor i l’absència són vius, però també les ganes de remuntar i la voluntat d’aparentar serenitat i acceptació.

Cocteau hi planteja el conflicte de les relacions amoroses, el dolor del trencament, de la pèrdua, la solitud... i el mitjà de transmetre-ho és, senzillament, una veu que parla sola. Una veu, per tant, que ha de tenir prou força per fer-nos arribar el remolí d’emocions que bull al seu interior, les contradiccions que li sorgeixen, el desig mal dissimulat d’agradar, d’amagar els retrets que s’escapen sense voler... i Halina Reijin –una jove actriu que s’enfronta aquí al seu primer monòleg– se’n surt molt bé; extraordinàriament bé, diria jo.

Del muntatge neerlandès, en ressaltaria especialment l’aparent contradicció entre la distància d’una proposta que no amaga les marques d’una època concreta i els subtils trets de contemporaneïtat; la barreja de proximitat i llunyania que es deriva del contacte entre l’escenografia, freda i inabastable tot i representar un espai petit, i la intensitat de la vivència de la protagonista; entre un plor que vol sortir i el gest enèrgic que l’esborra; entre el doll irrefrenable de paraules que brollen i els  llargs silencis –abraçada a les sabates del qui no ha deixat d’estimar o arraulida al fons de la paret–, en què la música i la il·luminació creen escenes gairebé cinematogràfiques.


Trivial