La voix humaine, de Jean
Cocteau, és un crit d’auxili. Una trucada desesperada. Un últim intent. En
una habitació anònima, una dona manté una conversa telèfonica amb el seu amant,
que està a punt d’abandonar-la. Durant aquesta conversa, sovint interrompuda
per problemes tècnics de la línia, ella (no sabem qui és ni d’on ve) intenta
reconquistar-lo passant de la tendresa a la passió, de l’amenaça de l’intent de
suïcidi a la calma i de l’aflicció als accessos de violència. Un drama
existencial sobre la pèrdua i la solitud més absoluta.
Després
de meravellar-nos a tots amb Roman
Tragedies de Shakespeare i tornar a sorprendre’ns l’any passat amb The Fountainhead, Ivo Van Hove torna al
Festival Grec per presentar-nos una peça íntima, sense artificis ni vídeo. En
una recent entrevista a Time Out, Van Hove admetia que la peça de Jean Cocteau
és “antiteatral” i que una dona al telèfon no dóna per a gaire i que,
precisament per això, es va inspirar en La ventana indiscreta de Hitchcock,
col·locar a la gran Halina Reijn en una petita habitació amb una gran finestra
de vidre i convertir, per tant, el públic en vouyer. El problema és que més enllà
d’això, tot recau en l’actriu. Reijn ens ofereix una actuació continguda però plena
de matisos i durant bona part de l’espectacle aconsegueix que passem per alt el
ritme excessivament lent del muntatge.
Malauradament,
al ritme lent o gairebé inexistent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai.
La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adeqüada
sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa
gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més
llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però
li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme amb tot el
que això comporta, es perd. A més, el vestuari actual de Reijn,-pantalons de
xandall Addidas i samarreta d’en Mickey i la Minnie-, no fa més que augmentar
la sensació d’anacronisme. És evident que els sentiments i les reaccions davant
d’un home que t’acaba de deixar no han canviat gaire des del 1930, però el text
de Cocteau està (massa) ancorat tecnològicament i els problemes amb la línia, les
converses amb la teleoperadora, els telegrames i fins i tot les cartes t’allunyen
encara més del muntatge.
