La voix humaine

Teatre

informació obra


Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Traducció:
Peter van Kraaij, Halina Reijn
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Halina Reijn
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Estrena:
Grec 2015, Grec 2015
Sinopsi:

El públic barceloní va conèixer Ivo van Hove i la seva companyia gràcies a l’espectacular "Tragèdies romanes" (Grec 2013) i, després, a "The Fountainhead" (Grec 2014). Enguany, però, veurà la vessant més íntima d’aquest director d’escena en un clàssic del teatre del segle XX signat per Jean Cocteau. L'actriu Halina Reijn interpreta en solitari aquest muntatge sobre una dona que parla per telèfon amb el seu amant i mira de retenir-lo desesperadament. És una gran actriu de teatre, cinema i televisió que, en la visió de Van Hove, se’ns mostra darrere una finestra. Es convida així el públic a espiar la intimitat d’una tragèdia sentimental, un diàleg que les fallades de la comunicació telefònica converteixen en un monòleg punyent. Un muntatge mai vist fins ara a Barcelona que ens mostra un aspecte nou, allunyat de la grandesa i l’espectacularitat de muntatges anteriors d'Ivo van Hove, però íntim, intens i captivador.

Crítica: La voix humaine

02/07/2015

Una veu humana anacrònica

per Aída Pallarès

La voix humaine, de Jean Cocteau, és un crit d’auxili. Una trucada desesperada. Un últim intent. En una habitació anònima, una dona manté una conversa telèfonica amb el seu amant, que està a punt d’abandonar-la. Durant aquesta conversa, sovint interrompuda per problemes tècnics de la línia, ella (no sabem qui és ni d’on ve) intenta reconquistar-lo passant de la tendresa a la passió, de l’amenaça de l’intent de suïcidi a la calma i de l’aflicció als accessos de violència. Un drama existencial sobre la pèrdua i la solitud més absoluta.

Després de meravellar-nos a tots amb Roman Tragedies de Shakespeare i tornar a sorprendre’ns l’any passat amb The Fountainhead, Ivo Van Hove torna al Festival Grec per presentar-nos una peça íntima, sense artificis ni vídeo. En una recent entrevista a Time Out, Van Hove admetia que la peça de Jean Cocteau és “antiteatral” i que una dona al telèfon no dóna per a gaire i que, precisament per això, es va inspirar en La ventana indiscreta de Hitchcock, col·locar a la gran Halina Reijn en una petita habitació amb una gran finestra de vidre i convertir, per tant, el públic en vouyer. El problema és que més enllà d’això, tot recau en l’actriu. Reijn ens ofereix una actuació continguda però plena de matisos i durant bona part de l’espectacle aconsegueix que passem per alt el ritme excessivament lent del muntatge.

Malauradament, al ritme lent o gairebé inexistent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adeqüada sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme amb tot el que això comporta, es perd. A més, el vestuari actual de Reijn,-pantalons de xandall Addidas i samarreta d’en Mickey i la Minnie-, no fa més que augmentar la sensació d’anacronisme. És evident que els sentiments i les reaccions davant d’un home que t’acaba de deixar no han canviat gaire des del 1930, però el text de Cocteau està (massa) ancorat tecnològicament i els problemes amb la línia, les converses amb la teleoperadora, els telegrames i fins i tot les cartes t’allunyen encara més del muntatge. 


Trivial