La voix humaine

Teatre

informació obra


Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Traducció:
Peter van Kraaij, Halina Reijn
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Halina Reijn
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Estrena:
Grec 2015, Grec 2015
Sinopsi:

El públic barceloní va conèixer Ivo van Hove i la seva companyia gràcies a l’espectacular "Tragèdies romanes" (Grec 2013) i, després, a "The Fountainhead" (Grec 2014). Enguany, però, veurà la vessant més íntima d’aquest director d’escena en un clàssic del teatre del segle XX signat per Jean Cocteau. L'actriu Halina Reijn interpreta en solitari aquest muntatge sobre una dona que parla per telèfon amb el seu amant i mira de retenir-lo desesperadament. És una gran actriu de teatre, cinema i televisió que, en la visió de Van Hove, se’ns mostra darrere una finestra. Es convida així el públic a espiar la intimitat d’una tragèdia sentimental, un diàleg que les fallades de la comunicació telefònica converteixen en un monòleg punyent. Un muntatge mai vist fins ara a Barcelona que ens mostra un aspecte nou, allunyat de la grandesa i l’espectacularitat de muntatges anteriors d'Ivo van Hove, però íntim, intens i captivador.

Crítica: La voix humaine

03/07/2015

El monòleg reconvertit en diàleg

per Iolanda G. Madariaga

El Toneelgroep Amsterdam retorna a Barcelona amb una peça petita: per la seva durada i per tractar-se d’un monòleg (Questió de pressupost?). Això no treu brillantor a aquesta joia en la que Jean Cocteau (1930) ens parla del trencament de la relació entre dos amants. Sota la forma d’un monòleg, l’espectador assisteix com a voyeur al diàleg entre els dos amants, si bé només sent la protagonista femenina, l’espectador pot confegir fàcilment l’antagonista. El drama va més enllà de la ruptura i mostra la soledat i l’angoixa de qui s’abraça als objectes en una lluita desesperada per sobreviure una estona més. Les petites mentides, per pietoses que es vulguin, adquireixen aquí un gran poder de destrucció. El telèfon esdevé el personatge fonamental del drama i el que no se sent en forma part inalienable del discurs. Hi ha, però, el pas del temps, amb el desenvolupament de les telecomunicacions que juguen en contra de la versemblança actual de la peça. Malgrat això, Ivo van Hove ha trobat la manera de contrarestar-ho introduint elements com una mena d’ iPod i deixant al sentit únicament figurat el fil que connecta els personatges i s’embolica al voltant del coll de l’amant. La música que pretesament escoltem a través de l’iPod, no és tan sols un recurs d’actualització, serveix sobretot per mostrar dos plans de realitat sonora que per moments es sobreposen i contrasten i donen més relleu al drama. És també en l’escenografia on s’aprecia la gran qualitat de la Toneelgroep: tot i el seu minimalisme, la gàbia/habitacle permet –per sorpresa- la interacció amb l’espai exterior. Tot això vesteix la gran interpretació de Halina Reijin, la responsable última de transformar el monòleg en un diàleg de profundes dimensions tràgiques. 


Trivial