El 1930, Jean
Cocteau va escriure La voix humaine,
breu monòleg existencial en el que el teléfono (llavors pendent d´enllaços
externs i exposat a talls comunicatius), esdevé testimoni d´un dolorós
trencament amorós. Escrit pensant amb Edith Piaf, que no va atrevir-se a
portar-lo a l´escenari, ha estat pedra de toc per grans actrius.
La situació que planteja té força. Personalment el text
segueix sense atrapar-me. El treball i la personalitat de l´actriu o l´actor
cobra una força fonamental. La companyia holandesa Toneelgroep d´Amsterdam que ja ens ha visitat als darrers Grec, el
del 2013 amb Tragèdies Romanes i el
2014 amb The Fountainhead, mostra
aquí el seu treball més íntim. El seu director Ivo Van Hove situa a l´espectador en un doble “voyeurisme”, al
reduir l´escenari. La mirada del públic accedeix a l´escèna per un gran
finestral que ens permet veure a la protagonista, com si de la veïna es
tractés. Ens convertim en un James Stewart de La finestra indiscreta, sense necessitat de prismàtics i poden
escoltar tot el que la veïna parla amb el seu interlocutor-amant pel telèfon i les
seves menjades de coco en solitari.
La protagonista es jove, l´actriu Halina Reijn i l´acció es trasllada al temps actual. El fet que en
un temps de mòbils, whatsapp i twitter, es mantingui en escena un telèfon fixa
sembla una mica anacrònic, així com les crides a la Central o a la telefonista
(?). Però, això és simple anècdota. El que no em va convèncer és el
plantejament quasi brechtià en diversos moments del muntatge, amb un ritme rellentitzat
i una interpretació massa continguda. Personalment em va resultar una Veu distant
i freda.
Però això no deixa de ser una opinió personal. El teatre
era quasi ple i va haver forces aplaudiments, sense grans eufòries, però amb
alguns pocs espectadors dempeus i algun que altre bravo.
Moltes han estats les actrius i també actors que han
interpretat aquest monòleg. Memorables les interpretacions de Simone Signoret,
Anna Magnani, Ingrid Bergman, Amparo Rivelles, Cecilia Roth i Margarida
Minguillón, entre d´altres. En la part masculina Antonio Dechent, el recent
acompanyant de Joan Pera en La extraña
pareja, en va fer la seva pròpia versió demostrant també les seves dots
dramàtiques, Solos, al Teatre Romea,
el mes d´abril.
El compositor Francis
Poulenc en va fer una versió operística, encara més curta (40 minuts), que
es va estrenar el 1959 i no ha deixat de representar-se. Dins la present temporada
del Liceu, l´hem pogut veure interpretada per María Bayo (mes de gener) i al
Teatre Akademia amb format concert amb la soprano Uma Yssamat (mes de març).
Per saber més de la compañía, www.tga.nl/english
