La voix humaine

Teatre

informació obra


Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Traducció:
Peter van Kraaij, Halina Reijn
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Halina Reijn
Escenografia:
Jan Versweyveld
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Estrena:
Grec 2015, Grec 2015
Sinopsi:

El públic barceloní va conèixer Ivo van Hove i la seva companyia gràcies a l’espectacular "Tragèdies romanes" (Grec 2013) i, després, a "The Fountainhead" (Grec 2014). Enguany, però, veurà la vessant més íntima d’aquest director d’escena en un clàssic del teatre del segle XX signat per Jean Cocteau. L'actriu Halina Reijn interpreta en solitari aquest muntatge sobre una dona que parla per telèfon amb el seu amant i mira de retenir-lo desesperadament. És una gran actriu de teatre, cinema i televisió que, en la visió de Van Hove, se’ns mostra darrere una finestra. Es convida així el públic a espiar la intimitat d’una tragèdia sentimental, un diàleg que les fallades de la comunicació telefònica converteixen en un monòleg punyent. Un muntatge mai vist fins ara a Barcelona que ens mostra un aspecte nou, allunyat de la grandesa i l’espectacularitat de muntatges anteriors d'Ivo van Hove, però íntim, intens i captivador.

Crítica: La voix humaine

03/07/2015

Commoció

per Francesc Massip

El 1930 Jean Cocteau va incloure per primera vegada a escena un telèfon com a interlocutor a La voix humaine. Ivo van Hove, al capdavant del Toneelgroep d’Amsterdam, enriqueix la peça amb una posada en escena ben actual, directa i colpidora. Presenta el personatge protagonista dintre una estança que es tanca cara al públic per un ampli finestral d’un elevat pis de qualsevol ciutat, que només s’obrirà en comptades ocasions. És com una gran peixera on el personatge boqueja com un peix que es va quedant sense aigua davant la mirada espieta de l’espectador. La relació visual i auditiva és d’una gran intensitat gràcies a la minuciosa, delicada i elegant escenificació i, particularment, gràcies a la presència trasbalsadora i profunda d’Halina Reijn, que declina la virolada conjugació verbal “parlar per telèfon” amb una prodigiosa capacitat de transmetre els teixits més pregons de l’emoció. Si l’Anna Magnani incorporava l’experiència en temps real de la separació de Roberto Rossellini mentre estava rodant L’amore (1947), adaptació cinematogràfica de l’obra de Cocteau, Halina Reijn despulla la seva ànima aferrada al telèfon en l’entretallada conversa amb l’ex-amant absent amb una exhibició de veritat radical i commovedora fins lligar un precís nus a la gola de l’espectador que es desfà en aplaudiments quan l’impactant final trenca la llaçada i permet el respir. Un interpretació esponjosa i tel·lúrica que transporta l’audiència en el laberint de pèrdua i desolació que embarga el personatge.


Trivial