La Zaranda beu d'una simplicitat tant destil·lada que converteix les seves rèpliques en divertits i sarcàstics haikus de la vida. Ara, es posen davant del mirall per mirar de trobar l'espai entre l'actor i el personatge. No és un debat nou (ara mateix els de Peeping Tom estan fent una reflexió sobre l'ofici d'actuar al TNC) però té una profunditat que permet identificar-se a tothom. Perquè, en aquest gran mercat del món, que deia Calderón de la Barca, tothom actua d'alguna manera: hi ha un jo íntim i un jo social, que és diferent. I encara més enllà hi ha la mirada des de la butaca ("qué intensidad!!" celebra l'observador): la mirada de l'altra sobre una tercera persona, sigui actor/ personatge o bé cunyat en un àpat de Nadal.
El treball meticulós, d'una recerca que buida contínuament les excuses dels seus viatges escènics, permet veure miralls i reflex on hi ha només hi ha un llistó i mitja dotzena de puntals d'obra. En la seva recerca del jo, un dels intèrprets s'entafora en una cova on va a buscar la veu artística de segles enrere. Com els d'Animal Religion a Sota terra, en la gruta es troben les raons per relativitzar la humanitat, l'individu, davant de la immensitat de la foscor. Aquest "Manual" ve a ser una mena de mapa no escrit per superar les temptacions d'un àngel caigut que valora la cultura per les ocupacions de la sala, el recompte dels ingressos a taquilla i les convocatòries a subvencions només per via digital. Un divertit escarni que molts autònoms cremarien edificis d'Hisenda per culpa de la complexitat per completar les factures digitals. Baixen de les fustes i van gruta amunt passant pel costat de les portes de l'enveja, de l'ego, de la burocràcia i, és clar, del sistema que quantifica el valor subjectiu d'una obra d'art.
Amb 45 anys de companyia a les seves espatlles, com qui continua empenyent tossut un clavileño (un cavallet de fusta de joguina), ja fa anys que es mouen en un paràmetre de clarobscurs, amb una il·luminació potent que els clava a les fustes i que, molt puntualment mostra frontalment els rostres. Malgrat tot, són àgils i sorprenentment frescos sigui arrossegant-se per sota de la bastida o bé corrent en rotllana per l'escena escapant-se de qui sap què. La seva aura és, certament, la d'uns quadres barrocs, despullats d'artifici, que descobreixen mil recursos amb els mínims elements possibles: Un garbell serveix per a porta, per a escut, per a guardar les pedres que han de permetre iniciar el camí.
Ja fa anys que La Zaranda anava advertint, a partir d'uns títols que es responien a l'anterior [El grito en el cielo (2015); Ahora todo es noche (2017); El desguace de las musas (2019); La batalla de los ausentes (2021)], que ja tancava la carrera. La veritat és que, veient l'agilitat i la frescor del seu missatge (per bé que amb una forma sensiblement arcaica i una nostàlgia fantasmagòrica al desconegut), tenen camp per córrer. Ara, com cal diferenciar en un mirall la persona del reflex, no s'estiguin d'anar a veure aquest redemptor Manual para armar sueños, perquè els personatges són immortals però els artistes (com els espectadors, de fet) són molt més inestables.
