Molt soroll per no res

Teatre

informació obra


Direcció Musical:
Manu Guix
Vestuari:
Míriam Compte
Dramatúrgia:
Marc Artigau, Àngel Llàcer
Traducció:
Salvador Oliva
Intèrprets:
Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Albert Triola, David Verdaguer, Mònica López
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Aixa Guerra
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya
Direcció:
Carles Santos
Sinopsi:

La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe.

Un Shakespeare en una versió contemporània inspirada en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. Una gran companyia d’actors i actrius que ens oferiran els secrets, els enganys i les traïcions d’una comèdia sobre la frontera entre l’amistat i l’amor.

Finalista en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Molt soroll per no res

18/10/2015

«Perfecte, tallem!»

per Andreu Sotorra

Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000).

Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà. (...)