Fer de Shakespeare
un musical és més que lícit, Shakespeare dóna per a això i per a més. I una
comèdia com 'Molt soroll per no res' s’hi presta. L’obra original
ja és un aiguabarreig de gèneres, de tons diversos, de prosa i vers. Àngel
Llàcer i Marc Artigau han tramat la dramatúrgia d’aquesta nova
posada en escena, un musical, sí, ambientat com un rodatge al Hollywood
dels 50, amanit amb música de Cole Porter, entre altres.
Diu Llàcer que 'Shakespeare
vestit de seda, Shakespeare queda' i que l’important és la història, que Benedicte
i Beatrice es resisteixen a dir-se que s’estimen, que els personatges,
la trama, les situacions es mantenen.
Traient partit dels seus
enormes dots còmics i interpretatius, David Verdaguer i Bea Segura, que encarnen Benedicto i Beatrice, encapçalen una
magnífica troupe de 15 actors-bailarins-cantants, que actuen al ritme d’una
orquestra de deu músics que toquen en directe, dirigits per Manu Guix.
Moltes referències
cinematogràfiques amb escenografia constituïda d’elements aprofitats d’anteriors
obres guardats als magatzems del TNC.
Embolics, amors... Un
muntatge que indubtablement funciona. I emociona.
Lloable i efectiu fer de Shakespeare
un musical, sens dubte una manera de popularitzar-lo. Pot ser una porta
d’entrada per a públic no avesat.
David Verdaguer ho peta, tal com es diu ara. Està esplèndid. Ja
ens ha demostrat que és bon actor dramàtic, per això encanta veure’l altre cop
brodant la comicitat. Les fèmines protes, excel·lents: des de la Victòria
Pagès, de mestra de cerimònies, a les dues festejades: la Bea Segura,
feréstega i romàntica, i l’Aida Oset, la nostra Audrey Hepburn
particular; també la Lloll Beltran i la Clara Altarriba, ambdues
amb moments estel·lars. I dels mascles no em voldria deixar ningú: Jordi
Coll broda Don Pedro, Marc Pociello ens porta de la imbecil·litat a
l’odi de l’enamorat, Enric Cambray fa molt de riure quan obre la boca
oficiant com a sacerdot les noces com un personatge se serial sudamericà. Òscar
Muñoz... els que coneixem alguna cosa de la seva trajectòria... no ens
l’imaginàvem ballant i cantant així de bé. Albert Triola, dolent i
repel·lent amb ganes, Oriol Burés, Bernat Cot, Albert Mora... ho fan
tots molt bé... Són actors molt versàtils. Destaco el deliciós vestuari de Míriam
Compte, les coreografies d’Aixa Guerra, la dinàmica escenografia de
Sebastià Brosa i el text, traduït amb llengua ben genuïna per Salvador
Oliva, especialment el llenguatge diguem-ne pinxo dels treballadors de
l’estudi (actors que doblen paper) que jutgen el traïdor i que amb una llengua
plena d’equívocs i de jocs aconsegueixen un efectiu camarot dels germans Marx.
Si hi he de posar algun però,
en poso dos:
Un. No entenc per què,
portant micro, els actors cridin.
Dos. La presència en
escena d’Àngel Llàcer. No diré que sigui un exercici d’egocentrisme,
però ben bé no caldria que fes de director en escena, veure el showman et
desconnecta de la història que t’estaves creient. Tampoc podria dir que ho fa
bé quan actua. I, de retruc, no hi havia cap necessitat de simular el rodatge d’una
pel·lícula, que de vegades confon, ambientant-ho al Hollywood dels 50 n’hi havia més
que suficient.
Els aplaudiments esclaten
a cada número i el públic s’alça dempeus.
És bonic que la gent surti del teatre taral·lejant.
