Àngel Llàcer, artífex i director –amén de protagonista in
pectore—del Molt soroll per no res
amb el qual el Teatre Nacional de Catalunya ha iniciat la seva nova temporada,
no enganya. Abans de començar la funció, surt davant del teló, avisa que cal
apagar els mòbils, fa quatre bromes d’aquelles que li queden tant espontànies i
acaba dient: “Esperem que gaudiu d’aquesta festa que us hem preparat”. I, acte
seguit, comença el que, en efecte, només es pot qualificar com una festa.
Matisant-ho una mica es podria dir que és una proposta amb aires de musical en
la qual el text de Shakesepare es converteix en un pretext per oferir als
espectadors un show amb música de
Cole Porter i tones de glamur, però aquesta descripció no acaba de fer honor a
la realitat. Aquest Molt soroll per no res és, sense cap mena de dubtes, una
festa. I només es pot explicar, i gaudir, com a tal.
Convé tenir-ho clar per evitar frustracions. Qui busqui una
de les comèdies més agredolces de Shakespeare no l’hi trobarà. Qui esperi una
adaptació brillant del text del bard no l’hi trobarà. Qui tingui ganes d’un
musical de gran format, potser sortirà més satisfet, però tampoc veurà les
seves expectatives acomplertes del tot. Però qui busqui una estona de bon
teatre, entès com un entreteniment de qualitat (que també ho és, no ho oblidem),
aleshores sortirà de la Sala Gran més feliç que un gínjol. I aquí hi ha el quid
de la qüestió: Molt soroll per no res és, per damunt de tot, un espectacle per
fer feliç a la gent. I des d’aquest punt de vista, no només aconsegueix el seu
objectiu al 200 per cent sinó que demostra que provocar la felicitat dels
espectadors és una finalitat tan digna d’un teatre nacional com ho puguin ser
el cultiu de la dramatúrgia autòctona o el foment del pensament crític.
Llàcer ha partit del text de Shakespeare com hagués pogut fer-ho
de qualsevol altre peça que li permetés fer aquesta gran celebració. La seva
voluntat no és fer Shakespeare sinó fer un muntatge ambientat al Hollywood dels
anys 50 amb música de Porter, un vestuari enlluernador, un desplegament
escenogràfic espectacular (sense cap mena de dubtes, el millor de la
producció), alguna que altra anada d’olla, molta ironia i un desvergonyiment
evident. I, a la vista de la reacció dels espectadors, no hi pot haver dubtes
que se’n surt. Amb nota.
I, amb tot, Shakespeare és tant potent que en alguns
aspectes arriba a posar el producte en un compromís. Quan la comèdia es
transforma en tragèdia, no hi ha més remei que fer Shakespeare. Cas de l’escena
del casament frustrat entre Claudio i Hero. I quan la comèdia esclata, no hi ha
adaptació que ho suporti. Cas de les escenes dels personatges de la ronda, que
detenen Borachio. Són els moments en què aquesta maquinària, en d’altres
aspectes perfecta, grinyola amb més evidència.
Actoralment, la cosa també és irregular. Al costat d’uns
excel·lents David Verdaguer, Victòria Pagès, Marc Pociello o Bea Segura, n’hi
ha d’altres més vacil·lants i sobreactuats en un terreny que exigeix cantar i
ballar amb certa desimboltura, a més de respectar mínimament un text venerable.
Tampoc sembla, però, que la interpretació hagi estat un dels objectius
principals d’Àngel Llàcer. Per damunt de tot, repetim-ho, del que es tracta és
de fer feliços els espectadors sense entretenir-se massa en res que no vagi
estrictament en aquesta direcció. I l’objectiu s’aconsegueix, sense cap mena de
dubtes. I s’aconseguirà durant moltes funcions perquè, a ben segur, estem
davant d’un dels espectacles que marcaran aquesta temporada que acaba de
començar.
