Molt soroll per no res

informació obra



Direcció Musical:
Manu Guix
Vestuari:
Míriam Compte
Dramatúrgia:
Marc Artigau, Àngel Llàcer
Traducció:
Salvador Oliva
Intèrprets:
Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Albert Triola, David Verdaguer, Mònica López
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Coreografia:
Aixa Guerra
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya
Direcció:
Carles Santos
Sinopsi:

La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe.

Un Shakespeare en una versió contemporània inspirada en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. Una gran companyia d’actors i actrius que ens oferiran els secrets, els enganys i les traïcions d’una comèdia sobre la frontera entre l’amistat i l’amor.

Finalista en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de vestuari. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Molt soroll per no res

20/10/2015

Teatre per fer feliços els espectadors

per Marc Sabater

Àngel Llàcer, artífex i director –amén de protagonista in pectore—del Molt soroll per no res amb el qual el Teatre Nacional de Catalunya ha iniciat la seva nova temporada, no enganya. Abans de començar la funció, surt davant del teló, avisa que cal apagar els mòbils, fa quatre bromes d’aquelles que li queden tant espontànies i acaba dient: “Esperem que gaudiu d’aquesta festa que us hem preparat”. I, acte seguit, comença el que, en efecte, només es pot qualificar com una festa. Matisant-ho una mica es podria dir que és una proposta amb aires de musical en la qual el text de Shakesepare es converteix en un pretext per oferir als espectadors un show amb música de Cole Porter i tones de glamur, però aquesta descripció no acaba de fer honor a la realitat. Aquest Molt soroll per no res és, sense cap mena de dubtes, una festa. I només es pot explicar, i gaudir, com a tal.

Convé tenir-ho clar per evitar frustracions. Qui busqui una de les comèdies més agredolces de Shakespeare no l’hi trobarà. Qui esperi una adaptació brillant del text del bard no l’hi trobarà. Qui tingui ganes d’un musical de gran format, potser sortirà més satisfet, però tampoc veurà les seves expectatives acomplertes del tot. Però qui busqui una estona de bon teatre, entès com un entreteniment de qualitat (que també ho és, no ho oblidem), aleshores sortirà de la Sala Gran més feliç que un gínjol. I aquí hi ha el quid de la qüestió: Molt soroll per no res és, per damunt de tot, un espectacle per fer feliç a la gent. I des d’aquest punt de vista, no només aconsegueix el seu objectiu al 200 per cent sinó que demostra que provocar la felicitat dels espectadors és una finalitat tan digna d’un teatre nacional com ho puguin ser el cultiu de la dramatúrgia autòctona o el foment del pensament crític.

Llàcer ha partit del text de Shakespeare com hagués pogut fer-ho de qualsevol altre peça que li permetés fer aquesta gran celebració. La seva voluntat no és fer Shakespeare sinó fer un muntatge ambientat al Hollywood dels anys 50 amb música de Porter, un vestuari enlluernador, un desplegament escenogràfic espectacular (sense cap mena de dubtes, el millor de la producció), alguna que altra anada d’olla, molta ironia i un desvergonyiment evident. I, a la vista de la reacció dels espectadors, no hi pot haver dubtes que se’n surt. Amb nota.

I, amb tot, Shakespeare és tant potent que en alguns aspectes arriba a posar el producte en un compromís. Quan la comèdia es transforma en tragèdia, no hi ha més remei que fer Shakespeare. Cas de l’escena del casament frustrat entre Claudio i Hero. I quan la comèdia esclata, no hi ha adaptació que ho suporti. Cas de les escenes dels personatges de la ronda, que detenen Borachio. Són els moments en què aquesta maquinària, en d’altres aspectes perfecta, grinyola amb més evidència.

Actoralment, la cosa també és irregular. Al costat d’uns excel·lents David Verdaguer, Victòria Pagès, Marc Pociello o Bea Segura, n’hi ha d’altres més vacil·lants i sobreactuats en un terreny que exigeix cantar i ballar amb certa desimboltura, a més de respectar mínimament un text venerable. Tampoc sembla, però, que la interpretació hagi estat un dels objectius principals d’Àngel Llàcer. Per damunt de tot, repetim-ho, del que es tracta és de fer feliços els espectadors sense entretenir-se massa en res que no vagi estrictament en aquesta direcció. I l’objectiu s’aconsegueix, sense cap mena de dubtes. I s’aconseguirà durant moltes funcions perquè, a ben segur, estem davant d’un dels espectacles que marcaran aquesta temporada que acaba de començar.