molts escarafalls sobre -en realitat- no res
Aquesta seria, si més no aproximada, la traducció literal del títol de l'obra de Shakespeare, la versió musical (esplèndida) del qual es pot veure aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya. Un TNC que va conquerint una congruència i personalitat pròpia en la seva programació, de la mà de Xavier Albertí, aproximant-se sense complexos a gèneres i autors populars i sagrats de forma alternativa, i de vegades coincident.
Era aquest cas, sembla ser, amb un projecte acaronat per Àngel Llàcer i Manu Guix feia temps: Combinar la música de Cole Porter amb els versos i la prosa de Shakespeare (aquí podrem saber com i perquè), d'aquest artifici sobre l'amor. Un artifici deliciós, diria, on, sobretot, l'autor ens explica dues formes d'amor, dues tipologies de parella que s'entrecreuen en aquesta història: Claudio i Hero, els amants joves i ingenus, cadascú a la seva manera, que tenen en l'amor la fi de les seves existències (llegeixis 'fi' en ambdós sentits); i la de Beatrice i Benedicte, una mica més granadets i viscuts, d'intel·lecte i agudesa dialèctica notable, que de tant enfrontar-se, s'adonen, a causa d'una broma d'amics comuns, que en realitat s'estimen d'una forma apassionada, ni que sigui perquè difícilment trobaran algú més digne del seu enginy. Però és clar, no tot havien de ser flors i violes, i l'enveja de Don Juan, el porta a ordir un parany als dos joves enamorats, Hero i Claudio, fent pensar al primer que la segona no és la dama pura i càndida que semblava, provocant-li un enuig i un comportament venjatiu, en destapar els seus veritables sentiments just davant de l'altar. Caldrà una jugada força agosarada (que tothom pensi que Hero ha mort de vergonya i disgust) per destapar i condemnar als veritables responsables. Tot ben amanit amb músiques inoblidables no tant sols de Cole Porter, sinó també d'Irving Berlin i d'I. Herb Brown, que diversos dels actors i actrius van interpretant, sols o acompanyats, subratllant amb les lletres els sentiments dels personatges, i aportant el vers que li falta als diàlegs. La interpretació musical de la orquestra, present en tot moment, que compta amb 10 músics incloent el pianista i director Manu Guix, anirà desgranant els temes musicals, deixant que el text dramàtic es centri, per força, en la trama central de les dues parelles, el parany indigne i la seva feliç resolució.
El resultat? Està prou bé, la veritat.
Comença amb el protagonisme de l'orquestra, i alguns dels actors i actrius que després veurem fent l'espectacle, cantant diverses cançons. L'acció encara no ha començat, i ja ens situem en un plató cinematogràfic dels 50. Un pensa que potser en lloc de que la música amaneixi i recolzi el text shakespirià, potser serà a l'inrevés, i tindrem un recorregut de la música de Cole Porter, amb algunes coartades dramatúrgiques com a excusa. Salvant les distàncies, com es feia amb Mamma Mia, on el protagonista principal era la música. Però a mesura que anem avançant, és evident que coneixem els personatges, els seus conflictes, l'acció, i aleshores la música té el paper perfecte que li pertoca, complementant, ajudant a posar en solfa -mai millor dit- les emocions de cadascun. També es succeeixen números musicals i de ball -impecables- que ens remeten al cinema d'aquells anys daurats, especialment a 'Singing in the rain', una de les darreres aportacions artístiques insuperables de Cole Porter, en plena malaltia i a prop de la seva mort. Impagable el pas dels diversos escenaris en el 'set' giratori de tres decorats interiors, tot ballant i passant-hi sense el menor respecte al mobiliari.
Una altra aportació encertada és el paper els 'vigilants' (sóc jo, o recordaven als germans Marx?), amb els seus equivocs lingüístics, la seva ineptitud, però a l'hora la seva determinació a fer justícia. Fins i tot la interpretació cridanera (sense perdre mai el control), emfatitzada i ben dita dels actors, justificada per la acústica que la Sala Gran no té, juga a favor del divertiment general. I amb algunes cireretes, com l'accent clarament mexicà -homenatge a Cantinflas?- del capellà que casa les parelles.
Finalment, una certesa, i és la plena adequació d'aquest espectacle a nois i noies a partir dels 10-12 anys, sense peròs. I un dubte, i és si situar-no en un rodatge cinematogràfic aporta res, en realitat.
Ja des d'un primer moment, el públic que emplenava sense un sol seient buid la Sala Gran del TNC, aplaudia entregat cada moment divertit i/o musical. I a mesura que avançava la representació, armat de raons objectives per fer-ho amb més força. I esclatar en una sonora ovació i diverses salutacions que el respectable va obligar a fer a tot l'elenc, incloent Manu Guix que va baixar des de l'orquestra, i a aquesta mateixa. I és que van aconseguir fer-nos passar una bona estona a tots plegats, concretament dues hores i tres quarts, incloent un breu descans.
I és que, al públic, li agraden MOLT els musicals...
