Al final de l’espectacle, el públic s’aixeca del seient com un ressort, colpit encara per l’emoció d’un relat escruixidor. Els aplaudiments són tan espontanis que no deixen lloc al dubte sobre l’impacte d’un document escènic que travessa la quarta paret per anar directe al cor dels espectadors. Nadia , la història de la noia que va ser capaç de suplantar la personalitat del seu desaparegut germà Zelmai per sobreviure en un Kabul en guerra dominat pels talibans, agita aquests dies la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalu-nya (TNC). El fet que la narració arribi en boca de la seva pròpia protagonista i no a través d’una actriu intermediària atorga al muntatge una autenticitat, força i credibilitat inimaginables sense la seva intervenció.
La direcció i dramatúrgia de Carles Fernández Giua, en col·laboració amb l’heroïna i amb Eugenio Swarcer (autor del disseny de l’espai i dels vídeos), té la virtut d’abordar la dolorosa situació de Nadia Ghulam sense caure mai en la sensibleria. La convicció amb què la noia s’enfronta al seu nu existencial desperta la immediata adhesió d’un auditori entregat a la seva capacitat de comunicació i a la seva desbordant naturalitat.
Nadia domina l’escena. Ella proclama repetidament que no li agrada la mentida però que es va veure obligada a viure-hi instal·lada, des dels 11 anys i després des la complexa construcció d’un personatge que va ajudar a mantenir la seva família. Les intervencions de Fernández Giua i Swarcer formulant a la noia les qüestions centrals del seu al·lucinant viatge ajuden a agilitzar el relat. Les imatges gravades en alguns dels escenaris pels quals va deambular a Kabul i els actuals de la seva normalitzada vida a Barcelona, a més d’uns ben col·locats efectes sonors, contribueixen a mantenir la tensió del relat.
Les seqüències en què apareix com un noi es projecten com a ombres. I són impactants les comunicacions per Skype amb els seus antics companys de la capital afganesa. Un d’ells pràcticament s’acomiada d’ella al comprovar que és una dona, encara que li ofereix ajuda si en necessita. Les cicatrius deixades per 14 intervencions quirúrgiques practicades per pal·liar els danys causats per un bombardeig són una metàfora de com els interessos econòmics incideixen en la vida de milions de víctimes.
Nadia reitera en les seves intervencions la importància de l’educació i la llibertat, i la lluita de les dones afganeses contra el fonamentalisme. No vol ser vista com una víctima, sinó com un motiu d’esperança. Ella insisteix a continuar estudiant per poder ajudar algun dia el seu poble. «La fe és important, però ho és molt més si es basa en el coneixement», diu recordant que els talibans prefereixen la ignorància del poble per poder mantenir el seu opressiu domini. Exemplar i alliçonador document.
