Una noia afganesa protagonitza aquest documental escènic per transmetre’ns la seva experiència, una història que enllaça el seu passat a Kabul amb el seu present a Barcelona i que projecta una mirada d'esperança cap al futur.
La Nadia va néixer a Kabul ara fa 27 anys. Quan en tenia 8, durant la guerra civil posterior a la retirada soviètica, va patir greus ferides a causa d’un bombardeig. La perseverança de la seva mare li va salvar la vida. Instaurat el règim dels talibans i amb greus seqüeles físiques, va haver de fer-se passar per un noi per mantenir la seva família. Aquesta representació increïble va durar gairebé deu anys. El 2006, gràcies al treball d'una ONG, viatja a Barcelona, ja com a dona. Avui estudia cooperació social, ha recuperat la seva vida i està implicada en tota mena d’activitats dedicades a divulgar la cultura afganesa i la situació de les dones al seu país: des d’un documental televisiu fins a diversos llibres i, ara, aquesta peça teatral en què la mateixa Nadia, utilitzant imatges reals i material documental, transmet la seva experiència i mira cap al futur. Nadia parla de la Nadia, però també de nosaltres, de les nostres creences, de la informació, l’amistat, l’educació i la llibertat. Nadia és un diàleg entre cultures. Un espectacle documental pensat per voltar per escenaris de tot el món.
La realitat invadeix l'escenari en aquest documental teatralitzat que ens explica en primera persona el periple de Nadia Ghulam, una nena afganesa que, després de quedar greument ferida i mutilada durant la guerra civil que va seguir a la retirada soviètica, es fa passar per un noi per tal de poder treballar sota les intransigents normes del règim talibà. Durant quasi deu anys, Nadia va interpretar el paper del seu germà mort fins que, després d'una altra guerra, la que va seguir a la caiguda de les Torres Bessones, va poder traslladar-se a Barcelona on recupera el rostre i la condició de dona.
Amb la perspectiva que atorga el temps, Nadia Ghulam puja a l'escenari acompanyada dels membres de la companyia La conquesta del Pol Sud (Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer) per simular una entrevista que esdevé, al mateix temps, monòleg, conferència i teatre document. El resultat és emoció pura, que supera les mancances actorals i dramatúrgiques amb bocins de realitat, honestedat i espontaneïtat. Una autèntica lliçó de vida de proporcions quasi litúrgiques, que ens injecta esperança i ens reconcilia amb la condició humana com a concepte oposat a les guerres i el fanatisme.