Encara ara no coneixem on són enterrats molts homes assassinats a conseqüència de la repressió franquista. Però, com a mínim, se sap un nombre aproximat de persones que van patir-ho: quants homes van anar a presó o van ser torturats. Hi ha fitxes que ho certifiquen. En canvi, la maquinària franquista no va deixar rastre de les dones que van entrar a presó. Ara "Només són dones" traça una llum de vida sobre alguns casos. Són personatges de poc recorredut polític volgudament, tot i que de militància de pedra picada. Míriam Iscla dóna veu i cos a la jove de 19 anys que fa broma de com contestava als soldats mentre la torturaven; o a la muller catòlica que és acusada d'espionatge per haver trucat el seu home (i que el mossèn no vol perdonar després de sentir confessió). Allà on la paraula no hi arriba per a expressar aquest llarg silenci, hi entra la música de Maika Makovski (entre militant i d'una sensibilitat que posa la pell de gallina) i la dansa de Sol Picó. També el vídeo per a recollir rostres de les víctimes o, espais poètics que permeten imaginar el paisatge lliure que deurien veure per darrera vegada algunes executades.
L'espectacle, dirigit per Carme Portaceli, se suma al recent muntatge "Un cel de plom" interpretat amb una claredat rotunda per Mercè Arànega. Es va estrenar al Grec i ara va fent gira per Catalunya. En els dos casos, han optat per denunciar l'oblit a través d'un espai simbòlic. Neus Català, narra les seves memòries (del que posteriorment es farà el llibre i, més tard encara, es construirà la dramatúrgia de Josep Maria Miró) per a fer justícia amb les altres companyes compromeses amb el socialisme que van morir a conseqüència del feixisme (en els camps de concentració nazi). El dramaturg Josep Maria Miró s'afiança en les dades objectives, a partir de les cites que Neus Català recorda en primera persona. La peça de l'estudiosa i ara dramaturga Carmen Domingo, en canvi, parteix de la veritat per a ficcionar-la, ajunta passatges de diferents dones i els encarna en una de sola, o imagina un final tràgic però d'una justícia poètica imaginant que algú va posar els noms de les executades en un paper dins d'una botella de vidre...
El que queda de tot plegat és una sensació de solidaritat per totes aquelles dones, una ràbia per no saber més de la nostra història tant recent, i una satisfacció per veure el treball exquisit del trio d'intèrprets. Iscla viu cada passatge i l'expressa amb una netedat admirable. Certifica, de nou, la seva fusta de primera actriu.
