Carles Santos mai deixarà de sorprendre’ns. A Patetisme il·lustrat , l’últim espectacle del geni de Vinaròs, la seva desbordant imaginació torna a circular sense frens. El nou invent del multifacètic artista de 75 anys intenta expressar, sense recolzar-se en un argument concret, la visió de la seva maduresa creativa i vital. Sense renunciar a l’estètica i el llenguatge que el defineixen, el compositor, cineasta i performer aconsegueix, una vegada més, sorprendre el públic de la Sala Tallers del TNC.
Amb aquest muntatge, Santos esprem al màxim, en un intent de no repetir les fórmules expositives, el seu particular univers. Sense el seu còmplice piano, instrument que l’ha acompanyat sempre –no només com a mitjà per interpretar la seva música, sinó també com a giny escènic que fins i tot ha arribat a destruir–, l’artista es presenta més nu que mai. Quan apareix en escena, gairebé sempre gatejant, no té ni tan sols un text on recolzar-se. El joc de silencis, moviments i gestos interrelacionats amb els de les altres participants en la producció és l’única arma d’expressió del seu desassossegant estat creatiu.
En el seu afany d’anar un pas més enllà, Santos no compta ni tan sols amb una música instrumental de suport, més enllà de limitats passatges gravats per ell als anys 70 i d’unes al·lucinants creacions percussives. Però això no vol dir que l’obra no sigui en realitat una partitura de sensacions, emocions i fantasies. La màgia i el fetitxisme, expressat amb el vestuari i les sabates de taló d’agulla de la dona, així com la pulsió poètica d’empremta brossiana són presents en la interacció dels elements que coexisteixen en aquest inqualificable espectacle.
L’actriu Mònica López torna a ser una imponent musa, d’intimidant i seductora presència, amb la qual Santos escenifica el seu fantasiós món. Ella recita, amb volcànica dicció, els escassos textos de l’autor. Apareix sola, fent crides a l’ordre i insultant el personatge del creador i compon amb ell alguns dels duos interpretatius més suggerents, com el de tots dos mossegant alhora un dels trossos del text que ha anat destrossant. Aquesta espècie d’escenificació a l’estil devórame otra vez és un moment d’alt voltatge eròtic.
Però hi ha molts més impactes, sempre de gran força narrativa i visual, com el d’aquell deambular de l’estupenda Dory Sánchez, molt en la línia de Sol Picó, entre un mar de sabates. Aquesta coreografia, potenciada per l’escenografia de Montse Amenós, és un dels passatges més bells del muntatge, sense deixar de banda el de la gàbia on està tancada la ballarina assetjada des de fora per la percussionista Núria Andorrà, fins que totes dues completen dins una poderosa escena de dominació. La implacable percussió d’aquesta artista sobre el cul nu de Santos és un altre dels passatges sorprenents d’aquest muntatge ple de metàfores que al·ludeixen a la visió patètica que el creador té de si mateix. Genial.
