Patetisme il·lustrat

informació obra



Intèrprets:
Carles Santos
Escenografia:
Montse Amnenós
Vestuari:
Montse Amnenós
Il·luminació:
Samantha Lee
So:
Damien Bazin
Músics:
Núria Andorrà (percussionista)
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya
Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Àlex Rigola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

El gran geni de Carles Santos ens torna a commoure amb el seu últim espectacle.

Tot comença amb la destrucció d’un piano que quedarà fet miques. A partir d’aquí, Carles Santos ens presenta el seu imaginari personal i únic, una combinació del seu particular llenguatge teatral amb la música i la creació videogràfica.

Crítica: Patetisme il·lustrat

28/11/2015

Santos és cada cop més Brossa

per Jordi Bordes

Carles Santos depura el seu món d'excessos, el seu univers caòtic i que pren forma d'espectacle només amb la seva sabiduria. Cada cop cal fer menys perquè les imatges transportin l'espectador més enllà, sense la rèmora de la trama, de la història, dels personatges. Hi ha sí, un evident ordre amb el color (vermell, negre, blanc), el context (una eròtica amb punts de sadomassoquisme insinuat), els elements quotidians (dues aspiradores amb caràcter antagònics), i  la radicalitat (les accions desprovistes quasi de cap crossa). Santos no toca el piano. Hi apareix com un servidor més, un ésser passiu que serveix com a caixa de ressonància (tam-tam de pell destensada), com a butaca (aguanta els embats estoicament) o com a destructor de la seva pròpia obra devorant la creació, potser per un estímul sexual.

Com més va, menys soroll necessita Carles Santos. Ho presenta tot més depurat sense oblidar evocar aquells poemes visuals que tant valorava Joan Brossa. És una peça intrigant, provocadora, radical, de preciosisme interpretatiu però nul recorregut dramàtic, per a un públic amb ganes d'aprendre i de deixar-se portar. Però que, si no es va ben aconsellat, es pot sortir espantat. Segurament, per a Santos, això és positiu perquè necessita que les seves obres desagradin a part del gran públic per comprovar que la provocació ha estat encertada. Però aquest espectador, si no rep l'avis, potser renuncii a les arts escèniques. L'advertència, doncs, està proclamada.