Patetisme il·lustrat

informació obra



Intèrprets:
Carles Santos
Escenografia:
Montse Amnenós
Vestuari:
Montse Amnenós
Il·luminació:
Samantha Lee
So:
Damien Bazin
Músics:
Núria Andorrà (percussionista)
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya
Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Àlex Rigola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

El gran geni de Carles Santos ens torna a commoure amb el seu últim espectacle.

Tot comença amb la destrucció d’un piano que quedarà fet miques. A partir d’aquí, Carles Santos ens presenta el seu imaginari personal i únic, una combinació del seu particular llenguatge teatral amb la música i la creació videogràfica.

Crítica: Patetisme il·lustrat

19/11/2015

Carles Santos és un geni

per Aída Pallarès

“És un dels màxims exponents de la capacitat de sacsejar consciències, revelar mites i prejudicis, i trencar la rutina i la indiferència”. Així van descriure al geni de Vinaròs durant la inauguració de l’exposició Univers Santos. El fervor de la perseverança en Carles Santos. Una definició molt ajustada a les sensacions i emocions que provoca Patetisme Il·lustrat, el nou espectacle del creador que arriba avui al Teatre Nacional. 

Carles Santos, ho sabem tots, és capaç de sorprendre’s espectacle rere espectacle. De trencar motlles. El creador ha sabut, com pocs, crear una estètica i un llenguatge propis i integrar, en les seves creacions, l’espectacle escènic, el plàstic i el musical. Fins i tot la performance i el teatre més experimental. I si bé és cert que mai saps per on sortirà, en els seus muntatges hi ha una sèrie de constants, d’obsessions identificables com el piano. Vet aquí la primera sorpresa: a Patetisme il·lustrat no n’hi ha cap. Com a mínim damunt de l’escenari.

Patetisme il·lustrat és un espectacle ple de capes, un “giny escènic sense argument” segons el mateix Santos. I, alhora, un muntatge fosc d’una sonoritat inquietant, pertorbador i estèticament commovedor que ens obliga a reflexionar sobre temes com la dominació femenina, l’esclavitud social de la dona i el patetisme que sovint associem a la vellesa. El pal de paller del muntatge, però, són Dory SánchezMònica López i Núria Andorrà que, tot i les dificultats imposades pel creador, han estat capaces de treure el màxim d’elles mateixes i regalar-nos unes escenes difícils d’oblidar.

En definitiva, Carles Santos ha demostrat que, amb 75 anys, encara és capaç de renovar-se, d’aportar més capes al seu ric univers i, sobretot, de crear un espectacle dels que t’endús a casa i no deixes de donar-hi voltes i més voltes. I això només ho fan els genis.