Patetisme il·lustrat

informació obra



Intèrprets:
Carles Santos
Escenografia:
Montse Amnenós
Vestuari:
Montse Amnenós
Il·luminació:
Samantha Lee
So:
Damien Bazin
Músics:
Núria Andorrà (percussionista)
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya
Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Àlex Rigola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

El gran geni de Carles Santos ens torna a commoure amb el seu últim espectacle.

Tot comença amb la destrucció d’un piano que quedarà fet miques. A partir d’aquí, Carles Santos ens presenta el seu imaginari personal i únic, una combinació del seu particular llenguatge teatral amb la música i la creació videogràfica.

Crítica: Patetisme il·lustrat

20/11/2015

Spiritu Santos

per Joaquim Armengol

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. 

I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: "Patetisme il·lustrat". En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L'evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara del la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una "vacuum cleaner sex machine", l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!!

I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura... Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.