Patetisme il·lustrat

Musical

informació obra


Intèrprets:
Carles Santos
Escenografia:
Montse Amnenós
Vestuari:
Montse Amnenós
Il·luminació:
Samantha Lee
So:
Damien Bazin
Interpretació musical:
Núria Andorrà (percussionista)
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya
Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Àlex Rigola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

El gran geni de Carles Santos ens torna a commoure amb el seu últim espectacle.

Tot comença amb la destrucció d’un piano que quedarà fet miques. A partir d’aquí, Carles Santos ens presenta el seu imaginari personal i únic, una combinació del seu particular llenguatge teatral amb la música i la creació videogràfica.

Crítica: Patetisme il·lustrat

26/11/2015

Épater le bourgeois!

per Andreu Sotorra

Si no fos que els finals del segle XIX ja cauen molt lluny, un diria que, amb una mica de sort, a l'espectacle 'Patetisme il·lustrat', se li podria aplicar aquella dita dels simbolistes francesos que ha fet fortuna fins als nostres dies i que, davant d'un espectacle que trenca totes les convencions possibles, aquest i el seu autor són distingits o maltractats amb la floreta o l'escarni, segons com es miri, pronunciat, esclar, en francès, que queda més fi, i que diu: Épater le bourgeois!

El compositor i artista multifacètic Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940) no té cap necessitat d'épater ni le bourgeois ni épater ningú, però el fet és que, malgrat que de burgesos en queden pocs, i si en queden, no se'ls veu gaire, un diria que a la rastellera de crits que l'actriu Mònica López llença davant de l'escenari, només començar, hi podria afegir un bon Épater le bourgeois! amb la mateixa trapelleria que, en nom del compositor, s'autoinsulta amb exclamacions com: "Santos, cabró!" o, per si ningú no ho ha entès encara: "Santos, músic!".

Amb tot això, els espectadors de l'espectacle 'Patetisme il·lustrat' ja s'hauran adonat que la cosa va forta des del primer moment i que, durant una hora, se'n podran veure de verdes i de madures. I dic verdes i madures a consciència i que cadascú, a manera que les ressenyo, posi en el cistell de les verdes les que li semblin millor, i en el cistell de les madures les que cregui convenient.

Carles Santos, aquesta vegada, fa servir la veu, el so, la percussió, el moviment, el gest... i s'autoxilia del piano, el gran absent, mentre ell mateix guanya cos i ànima dins de l'espectacle com un més dels quatre intèrprets de la performance.

I la performance passa, per exemple, per un solo de natges al natural, mirant als espectadors per l'ull del pompis entremig del cortinatge on, lleugerament en la penombra, la percussionista (Núria Andorrà al quadrat) s'abonarà al tam tam fins a deixar el cul ben vermell, que no és altre que el propi i venerable cul d'en Santos reblat entre natges amb un esquellot del gènere de l'escrot que només es pot atribuir, per raons naturals, a les propietats energètiques de l'arròs de Vinaròs. (...)