Patetisme il·lustrat

Musical

informació obra


Intèrprets:
Carles Santos
Escenografia:
Montse Amnenós
Vestuari:
Montse Amnenós
Il·luminació:
Samantha Lee
So:
Damien Bazin
Interpretació musical:
Núria Andorrà (percussionista)
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta Festival de Tardor de Catalunya
Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Àlex Rigola
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

El gran geni de Carles Santos ens torna a commoure amb el seu últim espectacle.

Tot comença amb la destrucció d’un piano que quedarà fet miques. A partir d’aquí, Carles Santos ens presenta el seu imaginari personal i únic, una combinació del seu particular llenguatge teatral amb la música i la creació videogràfica.

Crítica: Patetisme il·lustrat

24/11/2015

LES LLICÈNCIES DEL GENI

per Iolanda G. Madariaga

Patetisme il·lustrat, la darrera creació de Carles Santos, ve a confirmar moltes de les coses que s’han dit i escrit sobre l’artista: la seva extrema llibertat en la creació escènica que, tot i partir d’una partitura musical, integra tot tipus de signes escènics, no com a mera superposició sinó un diàleg constant entre ells; la relació que manté amb el minimalisme, fent de la reiteració un element fonamental de la seva poètica; el conceptualisme reivindicat des d’una postura tan ètica com estètica. A tot això –termes severs de l’art contemporani-, Carles Santos ha sabut afegir sempre el seu sentit de l’humor juganer i “coent”. Això i saber-se envoltar del bo i millor del món de les arts escèniques: aquí estan una esplèndida Mònica López reclamant Santos, exigint de Santos, insultant a Santos (reservant-se tan sols el més fort dels insults: “Santos, pianista!”, per aquesta peça sense piano). Hi són també la coreògrafa i ballarina Dory Sánchez i la percussionista Núria Andorrà –ens va deixar bocabadats també a Amor & Shakespeare!- que ja havien treballat plegades a L’Antic Teatre dins un cicle d’improvisacions dansa/teatre i en la performance FH23, ara farà un any. Un equip artístic de primeríssima fila col·laborant amb el creador més heterodox del panorama artístic actual. Des de la seva finíssima ironia, Santos ens mostra diferents moments de l’acte creador on s’integren una barreja d’elements eròtics sense estigmes. Se’ns convida a penetrar en una simulació del “taller de l’artista”. Assistim a una mena d’intimitat desvetllada prenyada d’imatges i de moments colpidors construïts des d’un onirisme surrealista que inclou quelcom de fetitxisme. Sempre renovant-se, Carlos Santos ha composat una partitura feta de silencis i emocions en la que les seves composicions per a piano –aquí marginals- sonen en off. Santos no deixa mai de sorprendre’ns i inquietar-nos!