Terra baixa & Lluís Homar

informació obra



Autor:
Àngel Guimerà
Direcció:
Pau Miró
Dramatúrgia:
Pau Miró
Ajudant de direcció:
Oscar Valsecchi
Adaptació:
Pau Miró i Lluís Homar
Intèrprets:
Lluís Homar
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Lluc Castells
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
Il·luminació:
Xavier Albertí
So:
Damien Bazin
Producció:
Temporada Alta 2014 / El Canal , Lluís Homar
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Terra baixa ha estat una referència per a Lluís Homar tota la vida. Després de fer l’obra de Guimerà als 16 anys va decidir ser actor, i un moment molt recordat de la seva trajectòria l’hem de situar el 1990, com a protagonista de la mítica posada en escena de Fabià Puigserver. Ara Homar assumeix els papers de l’obra sol a l’escenari: ja no tan sols l’ingenu Manelic, que baixa de la terra alta al fangar de les passions humanes més turbulentes, sinó també la Marta i fins i tot l’amo Sebastià, és a dir, la Caputxeta i el Llop alhora. Pau Miró concentra en un actor la universalitat del clàssic català.

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'actor principal (Lluís Homar) i dramatúrgia (Pau Miró).


Crítica: Terra baixa & Lluís Homar

08/12/2014

Des de l'admiració a Guimerà

per Christian Machío

En més d’una ocasió he sentit en Pau Miró defensar una dramatúrgia contemporània impregnada de poesia. Crear a escena un llenguatge poètic, potser lluny del que sentim al carrer però que serveixi per parlar de tot allò que ens desconcerta. Àngel Guimerà feia això. Als seus textos feia pujar a escena personatges de classe baixa, treballadors i obrers, els enfrontava i recreava tot el seu univers però amb un llenguatge ple de poesia i imatges gairebé irreals. El soroll de la neu desfent-se mentre Manelic espera al llop tota la nit rere una roca o la “granoteta de pluja” per referir-se a la Marta en són només dos exemples molt bàsics. És aquest el primer punt fort de l’adaptació del Terra Baixa que actualment tenim al Teatre Borràs. L’admiració de l’adaptador vers el text original que el mima fins i tot quan l’ha d’escapçar, fins deixar-lo a una durada ideal de poc més d’una hora. L’altre punt fort, també apuntalat en l’admiració, és la feina de Lluís Homar i l’encertada l’opció d’oferir un one-man show sense sobrecarregar la màquina. És a dir, Homar ofereix el millor d’ell mateix amb la seguretat de qui es sap ben protegit per tots els flancs possibles: text, versió, direcció, il·luminació, espai...  no cal gaire artifici més per a que la funció sigui un èxit, un dels muntatges imprescindibles d’aquesta temporada i, de retruc, un reconeixement a un dels nostres grans clàssics de la literatura que no sempre ha estat ben tractat a casa nostra.


Trivial