Terra baixa & Lluís Homar

Teatre

informació obra


Autoria:
Àngel Guimerà
Direcció:
Pau Miró
Dramatúrgia:
Pau Miró
Ajudantia de direcció:
Oscar Valsecchi
Adaptació:
Pau Miró i Lluís Homar
Intèrprets:
Lluís Homar
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Lluc Castells
Composició musical:
Sílvia Pérez Cruz
Il·luminació:
Xavier Albertí
So:
Damien Bazin
Producció:
Temporada Alta 2014 / El Canal , Lluís Homar
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Terra baixa ha estat una referència per a Lluís Homar tota la vida. Després de fer l’obra de Guimerà als 16 anys va decidir ser actor, i un moment molt recordat de la seva trajectòria l’hem de situar el 1990, com a protagonista de la mítica posada en escena de Fabià Puigserver. Ara Homar assumeix els papers de l’obra sol a l’escenari: ja no tan sols l’ingenu Manelic, que baixa de la terra alta al fangar de les passions humanes més turbulentes, sinó també la Marta i fins i tot l’amo Sebastià, és a dir, la Caputxeta i el Llop alhora. Pau Miró concentra en un actor la universalitat del clàssic català.

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'actor principal (Lluís Homar) i dramatúrgia (Pau Miró).


Crítica: Terra baixa & Lluís Homar

10/12/2014

Lluís Homar i Pau Miró: ho han aconseguit en les seves mans, el clàssic més clàssic del teatre català cobra nova vida

per Ramon Oliver

No és solsament Manelic, qui ha mort el llop: aquest cop, també  Lluís Homar – que ofereix una interpretació prodigiosa- i Pau Miró – que vesteix aquesta interpretació amb una estupenda dramatúrgia, i presenta el millor treball que ha fet fins ara com a director- poden sentir-se ben orgullosos d’haver mort el llop. Que en el  seu cas, significa que han mort alhora el llop de l’academicisme amb tocs folklòrics  en el que de vegades han caigut alguns muntatges de l’obra de Guimerà , i el llop de la modernització forçada que, trencant el context, pot acabar trencant també la connexió amb les arrels d’aquests personatges. A cap i a la fi, Manelic no és pas el príncep Hamlet; no està tan preparat com ho estan els personatges de Shakespeare per situar-se a territoris aliens i vestir roba contemporània com si res.  

Homar encarna els quatre protagonistes  bàsics del drama  prescindint  de forçats canvis de veu o de vestuari. I  malgrat tot, els podem veure i sentir així a tots quatre potser  amb més claredat que mai; i fins i tot, podem sentir així el fil comú que els uneix, i que fa que el seu destí  estigui entrellaçat. D’altra banda, el sobri però alhora espectacular espai escènic que embolcalla les seves paraules ( un espai construït a base de parets blanques i cortinatges teatrals darrera els quals s’acaben descobrint ombrívoles parets de fulles seques )  no fa altra cosa que potenciar encara més la creació de l’actor, proporcionant una atmosfera tan íntima com enigmàtica, tan acollidora con carregada de negres i tràgics presagis. Una atmosfera que fuig de la temptació naturalista, i ens fica de cap en el paisatge mental de Manelic  i els seus. 


Trivial