Timó és un ciutadà ric i poderós, és el centre de la vida social de la ciutat. Per les seves festes hi passen senadors, banquers i artistes. És un gran amic dels seus amics, generós i mecenes de les arts. Però quan tot li comença a anar malament, per culpa d’una nefasta administració, demana ajut als seus amics i li giren l’esquena.
A partir d’aquest moment, la seva generositat es converteix en ràbia i odi, no només cap a qui no l’ha ajudat,
sinó també contra tota la societat. Decideix exiliar-se de la ciutat i viure al marge de tot i de tothom.
Però, ironies del destí, mentre regira el terra de la seva nova llar buscant menjar, troba un maletí ple d’or. La
notícia de la seva inesperada riquesa arriba a oïdes dels seus antics amics, a qui els falta temps per anar a gaudir de la seva nova fortuna.
Aquest cop però, Timó aprofitarà l’ocasió per dir-los el que realment pensa d’ells i de la societat on viuen.
Timó d’Atenes és un Shakespeare amarg i, sobretot, diferent. Una tragèdia a la que no pocs estudis atribueixen des d’una autoria a dues mans fins a una clara vocació experimental i en la que, certament, costa reconèixer el gran dramaturg universal. Però, a la vegada, és una peça que encaixa a la perfecció amb l’actualitat i, amb paraules de fa 400 anys, ens parla del descens a la ruïna a la qual ens han portat els excessos de fa uns anys.
Conscient d’aquesta circumstància, David Selvas i Sergi Pompermayer han portat el relat als nostres dies, situant-lo en la Grècia actual on Timó gasta la seva fortuna en festes plenes d’alcohol i droga i fent de mecenes d’uns amics que, al descobrir que ha viscut per damunt de les seves possibilitats, no faran res per ajudar-lo. El protagonista inicia llavors un viatge exterior –acaba vivint en un abocador a les afores de la capital grega– però, sobretot, interior, que el portarà a conèixer la via real i afrontar la veritable ànima humana.
Aquesta translació relega la peripècia del text (la venjança que el protagonista trama amb el seu amic militar Alcibíades) a un pla tant secundari com la resta de personatges que orbiten al voltant del rol central. Així les coses, David Selvas, que també dirigeix el muntatge, s’ha concentrat sobretot en el Timó i en un espai escènic trencador que demostra la voluntat inconformista del conjunt.
I ha comptat amb dos còmplices perfectes: Julio Manrique ofereix un treball excel·lent i energètic amb una primera part lluminosa i sorprenent i una segona en la qual desplega tots els seus recursos dramàtics. L’espai escènic de Max Glaenzel, per la seva banda, esdevé un personatge més, indispensable per entendre tota la immundícia que s’amaga darrera de les parets blanques del que ara anomenem la casta. Tota la resta, inclosos un secundaris que compleixen sense problemes amb uns paper als quals tampoc es pot treure massa suc, queda en un segon terme en una proposta que, indubtablement, cal prendre en consideració.