És una de les obres (presumptament) menors de
Shakespeare. Hi ha qui pensa que podria estar inacabada (intencionadament o no).
Això és el que ha captivat David Selvas per dirigir-la: la llibertat que li
dóna aquest punt de partida. El director trasllada l’escena a l’actualitat però
no la mou de lloc. Atenes, vés per on, és l’exemple perfecte per descriure la
decadència, al ruïna, la pobresa, la injustícia que ens critica Shakespeare en
una obra que, segons alguns, podria estar dedicada la rei James I, un monarca
que, a principis del 1600, va endeutar la banca reial britànica a força de fer
regals i més regals. El mateix li passa al protagonista de Timó d’Atenes: ho
perd tot per la seva escandalosa i exagerada generositat. Però ell no era rei...
Timó ho és tot, en l’obra. Destaca
absolutament. Els altres personatges, amb tot el seu pes, no deixen de ser les
circumstàncies de Timó. De fet, es nota des del primer moment que són uns
interessats i que el deixarien a l’estacada a les primeres de canvi. Tot el pes
recau en aquest home ric, riquíssim, que ajuda els seus amics fins a límits
insospitats (i inabarcables) i que, esclau de la seva generositat, caurà en la
desgràcia més absoluta. Del luxe del xampany i les ratlles de coca passarà a la
desgràcia d’haver de menjar el que troba en un abocador. El canvi és brutal,
tant en l’aspecte narratiu com en l’escenogràfic. Timó destrossarà casa seva a
cops i, al ritme frenètic de música electrònica, haurà convertit l’escenari en
un cau de rates.
A partir d’aquí assistim a una transformació
de Julio Manrique realment brutal. De cop, un li mira la cara i hi veu la
misèria: el veu plorós, demacrat, inflat... infinitament pobre! I, a l’hora,
immensament ric (no vol els diners, no els necessita! Això és ser immensament
ric). Tant que trobarà or i el rebutjarà. Només servirà per a què els seus
‘amics’ tornin arrossegant-se a ell, que els sermonejarà amb discursos
inapel·lables sobre la riquesa i la pobresa, paraules d’aquelles que tot i
haver estat escrites fa 400 anys tenen tota la seva vigència: “Robeu-vos els
uns als altres... no podreu robar res que abans no hagi robat algú altre”)
El text és brillant (és Shakespeare...) tot i
què traslladar-lo a l’actualitat fa que aquesta poètica esdevingui un pèl cursi
(amb tots els respectes). I cal dir que l’espai torna a sorprendre. L’aposta
escènica és trencadora en la seva senzillesa: el mateix ambient, sense talls de
cap mena, amb alteracions en directe per part dels mateixos actors, vesteix
l’acció en tot moment i demostra la versatilitat de la Biblioteca de Catalunya.
