Timó d'Atenes

informació obra



Autor:
William Shakespeare
Dramatúrgia:
Sergi Pompermayer i David Selvas
Direcció:
David Selvas
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Pep Barcons
Ajudant de direcció:
Nuria Legarda
So:
Mar Orfila i Ramon Ciércoles
Vídeo:
Mar Orfila i Ramon Ciércoles
Producció:
La Brutal
Intèrprets:
Julio Manrique, Marta Marco , Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán i Fèlix Pons
Sinopsi:

Timó és un ciutadà ric i poderós, és el centre de la vida social de la ciutat. Per les seves festes hi passen senadors, banquers i artistes. És un gran amic dels seus amics, generós i mecenes de les arts. Però quan tot li comença a anar malament, per culpa d’una nefasta administració, demana ajut als seus amics i li giren l’esquena.

A partir d’aquest moment, la seva generositat es converteix en ràbia i odi, no només cap a qui no l’ha ajudat,
sinó també contra tota la societat. Decideix exiliar-se de la ciutat i viure al marge de tot i de tothom.

Però, ironies del destí, mentre regira el terra de la seva nova llar buscant menjar, troba un maletí ple d’or. La
notícia de la seva inesperada riquesa arriba a oïdes dels seus antics amics, a qui els falta temps per anar a gaudir de la seva nova fortuna.

Aquest cop però, Timó aprofitarà l’ocasió per dir-los el que realment pensa d’ells i de la societat on viuen.

Crítica: Timó d'Atenes

12/11/2014

Una esplendorosa obra "menor"

per Toni Polo

És una de les obres (presumptament) menors de Shakespeare. Hi ha qui pensa que podria estar inacabada (intencionadament o no). Això és el que ha captivat David Selvas per dirigir-la: la llibertat que li dóna aquest punt de partida. El director trasllada l’escena a l’actualitat però no la mou de lloc. Atenes, vés per on, és l’exemple perfecte per descriure la decadència, al ruïna, la pobresa, la injustícia que ens critica Shakespeare en una obra que, segons alguns, podria estar dedicada la rei James I, un monarca que, a principis del 1600, va endeutar la banca reial britànica a força de fer regals i més regals. El mateix li passa al protagonista de Timó d’Atenes: ho perd tot per la seva escandalosa i exagerada generositat. Però ell no era rei...

Timó ho és tot, en l’obra. Destaca absolutament. Els altres personatges, amb tot el seu pes, no deixen de ser les circumstàncies de Timó. De fet, es nota des del primer moment que són uns interessats i que el deixarien a l’estacada a les primeres de canvi. Tot el pes recau en aquest home ric, riquíssim, que ajuda els seus amics fins a límits insospitats (i inabarcables) i que, esclau de la seva generositat, caurà en la desgràcia més absoluta. Del luxe del xampany i les ratlles de coca passarà a la desgràcia d’haver de menjar el que troba en un abocador. El canvi és brutal, tant en l’aspecte narratiu com en l’escenogràfic. Timó destrossarà casa seva a cops i, al ritme frenètic de música electrònica, haurà convertit l’escenari en un cau de rates.

A partir d’aquí assistim a una transformació de Julio Manrique realment brutal. De cop, un li mira la cara i hi veu la misèria: el veu plorós, demacrat, inflat... infinitament pobre! I, a l’hora, immensament ric (no vol els diners, no els necessita! Això és ser immensament ric). Tant que trobarà or i el rebutjarà. Només servirà per a què els seus ‘amics’ tornin arrossegant-se a ell, que els sermonejarà amb discursos inapel·lables sobre la riquesa i la pobresa, paraules d’aquelles que tot i haver estat escrites fa 400 anys tenen tota la seva vigència: “Robeu-vos els uns als altres... no podreu robar res que abans no hagi robat algú altre”)

El text és brillant (és Shakespeare...) tot i què traslladar-lo a l’actualitat fa que aquesta poètica esdevingui un pèl cursi (amb tots els respectes). I cal dir que l’espai torna a sorprendre. L’aposta escènica és trencadora en la seva senzillesa: el mateix ambient, sense talls de cap mena, amb alteracions en directe per part dels mateixos actors, vesteix l’acció en tot moment i demostra la versatilitat de la Biblioteca de Catalunya.


Trivial