¿Un Shakespeare...? Potser sí. ¿Una obra inacabada...? Potser també. ¿Una obra menor...? En tot cas, no es nota. Admetem, doncs, que William Shakespeare, que escriu 'Timó d'Atenes' entre els anys 1607 i el 1608, devia ser un visionari quatre-cents anys abans. I els adaptadors de La Brutal —aquesta companyia que promet amb només tres emporades escasses de vida—, Sergi Pompermayer i David Selvas, s'han aprofitat d'aquesta visió de futur de l'autor anglès i han convertit 'Timó d'Atenes' en una brillant al·legoria del moment present.
No és estrany que, a l'època de Shakespeare, la seva estrena es retardés i l'obra fos víctima del que sempre hem anomenat "censura" abans que s'imposés el fals terme de "políticament correcte". La història de Timó no devia agradar els qui remenaven les cireres de l'època perquè Shakespeare no es limita a presentar el personatge com un llibertí, idealista, generós, confiat en l'amistat, avesat a balafiar sense donar mai una ullada als comptes vermells, amb la butxaca foradada i sense afany egoista. (...)
Un dels canvis substancials de l'adaptació de La Brutal és que la companyia la situa a l'Atenes actual. I es fa inevitable el ressò de l'última gran crisi grega. Però queda clar que podria ser qualsevol altre lloc on segons quins imperis com els de Timó s'han enfonsat com un joc de cartes en els últims temps. S'hi redueixen alguns dels personatges secundaris i es canvia el secretari Flavi per la secretària i dona de confiança, Flàvia, que vetlla per la hisenda, la caixa, la borsa i les propietats, i també porta les regnes de la festa d'amics amb la qual es fa l'obertura de la trama.
També el poeta de l'obra es converteix en una novel·lista, que fa parella amb el pintor, d'estil abstracte. Timó, doncs, viu envoltat de gent de l'art, les lletres, del món econòmic i de la política. I fins i tot protagonitza un espectacular acte generós a cop de xec —no sé si gaire contemporani— enriquint un servidor de tota la vida perquè l'amic banquer l'accepti com a gendre per a la seva filla. (...)
L'obra és de Julio Manrique —protagonista absolut—, que fa d'aquest Timó contemporani un individu creïble en l'etapa de luxe i ostentació i que el converteix en un perdedor insubornable, amb escenes carregades de violència, angoixa i deliri a la segona part, que perd els estreps quan apareix l'home del frac (Enric Auquer) i que opta per crear-se el seu propi i particular Mite de la Caverna per dominar i combatre des de la foscor interior la llum de l'exterior. La seva és una actuació epidèrmica, viva, arriscada... i parodiant el nom de la companyia, brutal. (...)
