Timó és un ciutadà ric i poderós, és el centre de la vida social de la ciutat. Per les seves festes hi passen senadors, banquers i artistes. És un gran amic dels seus amics, generós i mecenes de les arts. Però quan tot li comença a anar malament, per culpa d’una nefasta administració, demana ajut als seus amics i li giren l’esquena.
A partir d’aquest moment, la seva generositat es converteix en ràbia i odi, no només cap a qui no l’ha ajudat,
sinó també contra tota la societat. Decideix exiliar-se de la ciutat i viure al marge de tot i de tothom.
Però, ironies del destí, mentre regira el terra de la seva nova llar buscant menjar, troba un maletí ple d’or. La
notícia de la seva inesperada riquesa arriba a oïdes dels seus antics amics, a qui els falta temps per anar a gaudir de la seva nova fortuna.
Aquest cop però, Timó aprofitarà l’ocasió per dir-los el que realment pensa d’ells i de la societat on viuen.
Després d’haver inaugurat oficialment l’onzena edició del festival Shakespeare, Timó d’Atenes torna a la Biblioteca de Catalunya amb la particular versió que n’ha fet La Brutal, una productora fundada per David Selvas fa tres temporades a la qual, i entre d’altres, ara s’hi ha incorporat Julio Manrique.
Som davant una obra “menor” inacabada que, si bé no té la volada d’altres peces més conegudes i representades del dramaturg anglès, permet establir un clar paral·lelisme amb el moment i la societat actuals. Shakespeare la va situar a la Grècia clàssica; Sergi Pompermayer i David Selvas la transporten a l’Atenes dels nostres dies, però l’espectador pot ubicar-la en molts altres indrets, ja que la història que ens explica és del tot extrapolable. Timó és un home jove, ric i generós, amant de les arts i mecenes, sempre envolat d’un nodrit grup d’amics als quals afalaga, complimenta i ajuda desinteressadament. Quan s’arruïna, cau en desgràcia i ningú no li fa costat, de manera que acaba vivint al marge de la societat, sol i abandonat, convertit en un veritable sense sostre.
L’actualització també es fa visible a través del vestuari, la música i, sobretot, de l’escenografia, que contraposa els dos espais principals on es desenvolupa l’acció: la casa de Timó, un habitatge que endevinem dissenyat segons dicten les últimes tendències, i el descampat naturalista ple de deixalles on ha decidit acabar els seus dies.
La violència i l’agressivitat dels crits i cops de peu, que pretenen plasmar el malestar que s’ha generat dins i fora del protagonista, contribueixen a refermar l’aire contemporani que caracteritza aquesta proposta dirigida per David Selvas, i que, d’altra banda, esdevé un bon esquer per captar un sector de públic jove que sovint es troba a faltar a les platees i per al qual s’ha creat el projecte Escena 25.
Un bon equip d’intèrprets –entre els quals cal destacar Marta Marco, Mireia Aixalà, Òscar Rabadan, Fèlix Pons...– fan costat a un lluït Julio Manrique tot conformant un grup prou homogeni al qual, però, un treball de veu més curós de la vocalització i modulació, i més ric de matisos i registres hauria fet més palès els trets dels diferents personatges –desil·lusió, dolor, hipocresia...