Dansa per tutti

Dansa | Familiar

informació obra


Coreografia:
Sol Picó
Direcció:
Edu Pericas
Dramatúrgia:
Edu Pericas
Sinopsi:

No és un espectacle de dansa únicament, no és només un espectacle de teatre, però no és un musical... "Dansa per tutti" és una comèdia teatral que parla sobre el món de la dansa, recolzant-se en el llenguatge de la dansa per fer avançar la dramatúrgia de l'obra.A través d¿unes històries quotidianes en el si d¿una família, gaudirem d¿uns moments coreogràfics increïbles i ben bé sense adonar-nos acabarem coneixent conceptes sobre aquest art del moviment que no sabíem.Aquest és un espectacle dirigit tant per a qui els hi agrada la dansa com pels que mai han anat a veure un espectacle de dansa. I amb el tàndem creatiu de la Sol Picó i l'Edu Pericas tenim, a més, el bon humor i la bona energia assegurats!

Crítica: Dansa per tutti

07/10/2020

Dansa fresca, de primera ballarina a parkour dance

per Jordi Bordes

Sol Picó s'ha atrevit a jugar amb la dansa pel públic familiar. La ballarina i coreògrafa és molt amiga d'introduir text (en off, sovint) per donar contrast als seus moviments, molt amplis: de puntes al terra i amb gran dosi d'energia i elasticitat (One-hit wonder). La seva dansa vol expressar unes relacions concretes: sigui amb el món de la revista (Malditas plumas), sigui amb la pintura romànica al MNAC o interessant-se per la situació de les dones durant el franquisme (Només són dones) o en camps de refugiats (We women). Ara, s'ha deixat vèncer per una situació còmica de text, gens creïble (però això no preocupa pas), d'una adolescent que guanya un premi per assistir a un megaconcert i que, de sorpresa, li ofereixen una possibilitat irrepetible.

Aquest motiu permet desplegar un seguit d'escenes amb diferents tipus de dansa: des dels més moderns fins als més populars i clàssics. Del Parkour a la clàssica. Tots els membres de la família volen acompanyar-la per raons ben diverses i practiquen (en solitari o en parella) les seves coreografies. La peça aprofita, de fet, aquest recurs, per incidir en la relació entre la mare i la filla (que s'anirà enfortint) mentre que la vessant masculina aprofondeix en la vessant còmica i (aparentment) patètica (i alhora virtuosa) del ball. La sensació final de l'espectador són les ganes de passar-s'ho bé ballant, més que el d'haver assistit a una classe pràctica de ballet. I està molt bé que la dansa no sigui l'objecte, si no una eina més.

El director Edu Pericas ha obert una carpeta més a la seva dèria d'apropar a la canalla gèneres que en són distants. Ho va fer amb l'òpera (Opera for kids) i, ara, ho prova amb la dansa. Certament, el plantejament és molt més fresc i desinhibit que la proposta de Roser Muñoz i Joan Boix Quadres d'una exposició. Qui més ha incidit en la dansa en família és Roseland musical (Geometria), tot i que també han fet àmplies provatures Roberto G Alonso (Almazuela, Marúnica, Simplicissimus) i Thomas Noone (Balbir, el meu avi), entre molts d'altres.