Els veïns de dalt

informació obra



Intèrprets:
Pere Arquillué, Nora Navas /Carme Pla, Jordi Rico, Àgata Roca
Autor:
David Hare
Direcció:
Magda Puyo
Sinopsi:

Sens dubte, una de les aventures més grans i ambicioses que qualsevol de nosaltres pot arribar a experimentar en aquesta vida és la de viure en parella. Un repte majúscul, ple d’adversitats i obstacles en què la lluita s’esdevé en el dia a dia, les trinxeres són infinites i el consol davant les ferides i les esgarrinxades sofertes sovint és escàs o poc saludable. Així i tot, els homes i les dones seguim de forma inexplicable intentant-ho.

Per això mateix, estic convençut que sols amb ironia i sentit de l’humor és possible escriure sobre aquesta tragèdia que ens persegueix des dels orígens dels temps i de la qual no ens podem deslliurar. 

I què hi tenen a veure els veïns de dalt amb tot això? Doncs que ells són els culpables que ara estigueu llegint aquestes línies.

Fa un parell d’anys, uns nous veïns van ocupar el pis de sobre on vivim amb la meva família. De seguida vam començar a sentir sorolls estranys, a qualsevol hora, sempre seguits d’una gran varietat de gemecs i esbufecs. Sens dubte per a mi va ser inspirador, i així, sense voler-ho, em van acabar regalant la que ha acabat sent la meva primera obra de teatre. Així que va per ells. 


Crítica: Els veïns de dalt

06/05/2015

Àgil, divertida, irònica i propera

per Toni Polo

Ens ha passat a tots. Parlo de lorigen argumental de lobra: una veïns sorollosos. Tos els hem patit, alguns reconeixeran haver-los produït. No tants, però, hauran viscut el que passa a Els veïns de dalt. Vull dir que el que el cineasta Cesc Gay fa en la seva estrena com a autor i director als escenaris és una exageració de la quotidianitat que serveix per plasmar els mil problemes de la vida en parella: incomprensió, timidesa, por, amor, odi, fartament... Cada personatge aporta la seva part: la sensualitat de la Nora Navas, el desfasament del Jordi Rico, la curiositat de lÀgata Roca i la incredulitat (hipocresia) del Pere Arquillué tanquen una història rodona, irònica, divertida i sense complexes.

Un text àgil, una història divertida i una interpretació molt digna fan que aquests veïns (els de dalt i els de sota) ens facin passar una estona molt agradable, ens arrenquin més duna rialla sincera i sorollosa i ens permetin, potser, treure les nostres pròpies conclusions. No es pretén més (tampoc és poca cosa). Saconsegueix tot.

Lúnica pega (digueu-me tiquismiquis...) és que provoca reaccions massa incontrolades a la platea i, en funció del veí (de butaca), un es pot arribar a perdre bona part dels acudits que farceixen el guió.


Trivial