Els veïns de dalt

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Pere Arquillué, Nora Navas /Carme Pla, Jordi Rico, Àgata Roca
Autoria:
David Hare
Direcció:
Magda Puyo
Sinopsi:

Sens dubte, una de les aventures més grans i ambicioses que qualsevol de nosaltres pot arribar a experimentar en aquesta vida és la de viure en parella. Un repte majúscul, ple d’adversitats i obstacles en què la lluita s’esdevé en el dia a dia, les trinxeres són infinites i el consol davant les ferides i les esgarrinxades sofertes sovint és escàs o poc saludable. Així i tot, els homes i les dones seguim de forma inexplicable intentant-ho.

Per això mateix, estic convençut que sols amb ironia i sentit de l’humor és possible escriure sobre aquesta tragèdia que ens persegueix des dels orígens dels temps i de la qual no ens podem deslliurar. 

I què hi tenen a veure els veïns de dalt amb tot això? Doncs que ells són els culpables que ara estigueu llegint aquestes línies.

Fa un parell d’anys, uns nous veïns van ocupar el pis de sobre on vivim amb la meva família. De seguida vam començar a sentir sorolls estranys, a qualsevol hora, sempre seguits d’una gran varietat de gemecs i esbufecs. Sens dubte per a mi va ser inspirador, i així, sense voler-ho, em van acabar regalant la que ha acabat sent la meva primera obra de teatre. Així que va per ells. 


Crítica: Els veïns de dalt

27/03/2015

Eficaç comèdia romàntica molt poc salpebrada

per Jordi Bordes

Cesc Gay presenta un muntatge de notables girs, deixant que alguns s'intueixin abans que es produeixin i altres que esclatin sorprenent a l'espectador. Construeix quatre personatges  que responen prou a un arquetip determinat i en el que el públic hi troba referents veïns amb molta facilitat. La veritat és que la comèdia té algun punt d'un traç excessivament gros i en altres moments sap driblar molt bé la caiguda de ritme. Els quatre actors estan al seu lloc. Àgata Roca fent el paper més fràgil i suggerent alhora; Pere Arquilluè amb una simplesa ben divertida; Nora Navas analitzant  les reaccions dels amfitrions; i Jordi Rico fent d'antagònic de l'altre marit i gastant la mateixa  franquesa. No hi ha excés en la interpretació; saben esperar a que esclati el riure sense perdre la compostura, cosa que és d'agrair. Segurament, les interpretacions són el més bo d'aquesta comèdia que té por a aprofundir massa en la part fosca dels personatges, que els deixa ben insinuats. Un treball, però, que és una notable targeta de presentació del cineasta en el seu debut teatral. 

Trivial